No és no poder...

En la declaració d’en Josep Lluís Trapero davant l’Audiència Nacional hi va haver un comentari que s’ha de destacar. Suggerí el major dels Mossos què, conscient de la violència exercida entre el 2010 i el 2010 en el marc de la repressió social, com a molt tard pública i notòria des de la brutal agressió policial a Esther Quintana, el cos es plantejà un canvi de model per a incorporar una major proporcionalitat i situar, com en el cas d’altres policies europees, la mediació com a estratègia preferent. Si bé és cert que l’actuació de la policia catalana continua essent molt més indulgent amb mobilitzacions nacional o de l’extrema dreta, que amb les mobilitzacions socials i sindicals, sí és cert que la prudència en la intervenció dels mossos el 20 de setembre davant el Departament d’Economia, i la moderació en l’estratègia policial de l’1 d’octubre, van permetre evitar la tragèdia que sí van buscar per la seva temeritat, aquells cossos policials que van ser enviats a Barcelona al mig de rabioses proclames i arengues legionàries com aquell famós i funest ‘A por ellos’.

Sembla evident que quan 20.000 policies pretenen controlar i sancionar a 2,3 milions de ciutadans que reivindiquen amb fermesa els seus drets democràtics, no n’hi ha de solucions senzilles, ni per desproporcionades ni per proporcionals. En la seva defensa, Trapero argüí davant els embats del fiscal Miguel Ángel Carballo, que una cosa és voler i l’altra poder, o, en les seves pròpies paraules “no és no voler, és no poder”. Aquesta confessió sincera, pragmàtica, mostra com de vegades la voluntat i la realitat es mostren irreconciliables, i que per molt que algú vulgui forçar el seu encaix mitjanant porra o decret, difícilment hi trobarà satisfacció. Hauria d’entendre-ho això la fiscalia i la judicatura espanyola amb més sensibilitat i empatia, especialment quan també ells han hagut de comprovar com, amb independència de l’obstinació i la insistència dipositades, per exemple, a l’hora de sol•licitar una extradició europea, no s’arriba a ‘poder’, quan al camí s’interposa la incòmoda independència jurídica d’altres, ja sigui el TJUI o els tribunals belgues, alemanys o escocesos.

Li caigué a Pablo Iglesias una autèntica pallissa per posar el dit en la nafra pudibunda de la justícia espanyola, i titllar d’humiliant la condició que se li ha imposat a la imatge que tenen les nostres institucions a Europa mitjançant divagacions semblants. I és que això de ‘on deia ordre, dic orenga’, això és, posar i treure una ordre de detenció europea en funció del resultat, no tan sols trasllada una imatge de desconfiança en el criteri d’altres jutges, sinó també la sospita que hi ha qui prefereix eximir-se de la seva obligació de perseguir una conducta delictiva (per exemple la malversació), per no negar-se el plaer d’anar a una condemna major. Però al marge del “no és no voler, és no poder” que sembla patir també la justícia espanyola, resulta fins i tot més inquietant quan el que succeeix no és que no es pugui, sinó que no es vulgui, això és, com diria Trapero, un “no és no poder, és no voler”. Sembla aquesta l’actitud d’aquells que avui es neguen a renovar el poder judicial, sense altre objecte que el de beneficiar-se d’una majoria que ja no els hi correspon en termes democràtics.

Molt s’ha escrit sobre la voluntat de governar mitjançant el poder judicial allò que no es controla des del Congrés, especialment en territoris on un s’ha vist condemnat a la irrellevància política, i en això el PP és a més reincident, perquè, de novembre de 2006 a setembre de 2008, ja va imposar un bloqueig similar. La pregunta si de cas seria si també al Poder Judicial en això de la renovació li pesa més el poder o el voler. És cert que al màxim òrgan dels jutges li manquen atribucions per a poder-se renovar institucionalment i que en això depèn del congrés. Però com escrivien recentment quatre vocals en un vot particular, sí li és possible contenir-se o tallar-se un pel a l’hora d’assignar discrecionalment la renovació de places. De fet això resulta molt aconsellable si el que es pretén és evitar un greu qüestionament. I no pensem ja en la loquacitat d’en Pablo Iglesias, sinó en qualsevol ciutadà o ciutadana que es pregunti si té sentit apel•lar a la ‘responsabilitat institucional’ i denunciar la ‘utilització política’ del Tribunal Suprem per part del govern, quan la primera prioritat del Poder Judicial sembla ser la de garantir-li el control polític a qui va perdre en les urnes.