Incerta glòria

De les moltes imatges que ens regala l’excel•lent novel•la de Joan Sales ‘Incerta glòria’, n’hi ha un que potser resulta especialment evocadora. En ella, el flux dels instants que sumen les nostres vides, és comparat amb aquells dels pètals de safrà que tenyeixen de violeta el riu Parral, i que els camperols d’Olivel de la Virgen llencen al corrent després de separar-los, amb molt de compte, dels pistils vermells que, un cop torrats i polvoritzats, valdran el seu pes en or. L’instant en val ben poc. És poc més que el mecanisme pel qual el present es vessa en el passat, i el seu preciós contingut, perfumat com el pistil, únic com la nostra existència, és el romanent arcà, que ens fa sentir vius. La recerca de l’autenticitat, la pretensió de ser quelcom més que el flux violaci que llepa sinuós les ribes d’un rierol de muntanya, és així l’objectiu suprem, la glòria excelsa, tot i que incerta, per la que tots i totes vivim.

“La glòria cansa, només s’aguanta un instant. ¡Però quin instant!” raona un personatge de Sales, i la glòria és la joventut, de la que ens despertem un dia, conscients de la pèrdua, i és la batalla que es guanya, tot i que es perdi la guerra. Incerta glòria és la metamorfosi de l’amor, que en el seu extrem metafòric és la del beat de plegamans què, després de fecundar, és devorat en un prolongat èxtasi, i és també aquell dia d’abril que mostra tota la bellesa del sol, que un núvol fa desaparèixer, així el vers shakesperià de ‘Dos cavallers de Verona’, que inspira el títol de la novel•la. Aquesta ens parla així de la fragilitat de l’instant, però també de la caducitat i singularitat del moment històric, en el cas del text de Sales, un 14 d’abril al qual el país “feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hibernada”, i on, sobre el gebre de la restauració, germinava pletòrica la promesa de la segona república.

Comparada amb la victòria inesperada de la república urbana i obrera que emergí de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, per tal de reclamar les llibertats públiques i sindicals que li havien estat negades una i altra vegada, l’èxit en l’investidura de la coalició de progrés es queda una mica curta. Per continuar amb la metàfora, la flor de safrà d’aquest 4 de gener, tot i tenir el cor roig i els pètals morats, té un aroma una mica més dissipat que aquell dimarts de ara fa 90 anys. No comporta una refundació institucional, ni suposa tampoc la superació d’un règim autoritari, tot i que sí introdueix en la nostra democràcia, per primera vegada, la figura d’un govern de coalició. No passa pàgina d’una dictadura feta de terratinents, militars i clergues, però sí reprodueix molts dels odis, de les pors i amenaces que van trigar tan poc en abocar-se sobre la república espanyola.

Les recents enquestes mostren que no ens trobem tan sols davant un país dividit, sinó que al bàndol d’aquells que van perdre les eleccions, hi existeix un rebuig virulent, visceral, cavernari a acceptar el resultat. Les mesures que es van anunciar en el programa de la coalició de progrés compten amb un recolzament ampli, però trepitgen els ulls de poll i incomoden a aquells que no estan acostumats a què els tussin i encara menys que amenacin la seva posició de privilegi. Més de la meitat de les persones enquestades creu que aquest serà un govern dividit i de vida breu que serà incapaç de fer front als grans reptes que enfronta, que entre força centrífuga i pressió atmosfèrica, serà ben aviat víctima d’una mort sobtada. Però deien quelcom semblant del govern d’Antonio Costa, i tot i no haver guanyat ni tan sols les eleccions avui, cinc anys després, continua governant des de Palau de San Bento.

Com en el cas del govern portuguès, la coalició de progrés haurà de mostrar-se àgil, decidida, dialogant i fer front, sense arronsar-se, a l’amenaça permanent de la inèrcia i la regressió que conjuraran implacables, les tres dretes. Haurà de governar instant rere instant, guanyar-se, col•lectiu rere col•lectiu, la confiança i l’il•lusió d’aquells què, potser més endavant, acabin per articular una majoria de progrés més àmplia i estable. Pel mig hi haurà malvolença i fel a cabassos, desconfiança en les pròpies files, però també petites i grans victòries. Davant la naturalesa efímera de la vida, davant el caràcter fugaç i corruptible que li és consubstancial a la naturalesa humana, un personatge de la novel•la de Sales exclama. “¡Viure, viure d’una vegada per totes, d’una glopada, abans d’anar a parar a la immobilitat total!” Incerta glòria.