D’àguiles i guacamais

‘Més Pérez Galdós i menys Pérez Reverte’, deia Pablo Iglesias des de la tribuna, i no li mancava raó. A aquest primer dia d’investidura li anava, com oli en un llum, aquesta elegant distinció de les dues Espanyes, la de l’èpica imperial, i la de la perspectiva desmitificada dels ‘Episodis Nacionals’. El primer dia de 2020 que ens va mantenir en suspens (n’hi hauran mes), era el del centenari de la mort de l’escriptor i dramaturg canari, però es complien, a més, 60 anys de la de l’autor i filòsof Albert Camus. Veient l’aldarull, la malícia i la quimera que van posar en escena l’extrema dreta i la dreta extrema, clamava per ser escoltada la reflexió que esgranava el nòbel francès en ‘L’home rebel’ (1951), al tercer capítol, on escriví què “Tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. I és que la bullanga i el guirigall son el mitjà natural de les manades i també de les quadrilles, la moral de les quals és, escrigué Camus, “el triomf i la venjança, la derrota i el ressentiment”. A ningú se li escapa l’actualitat i l’encert extemporani de qui denunciava “les potències fosques de la sang i de l’instint”, per a recordar-nos que “pel feixisme ésser és fer”.

I és que la nostra dreta realment no sap estar-se quieta, excepció feta de quan ostenta el poder, que és quan salda els seus deutes i reparteix. Els ‘petimetres frenètics’ del congrés, així els descriuria l’autor de ‘El mite de Sísif’, son irreconciliables amb un concepte de democràcia moderna, i quan no lleven àncores per conquerir móns, s’entreguen a la “conquesta dirigida cap el interior del país”, això és, “propaganda o repressió”. Quan ens continua faltant l’Albert Camus 60 anys després de la seva absurda mort! I quan de bé ens faria entendre amb ell que més que la revolució, el que necessitem és la rebel•lia constant de la consciència crítica, humanista i emancipadora, única alerta possible davant la tirania i l’autoritarisme que avui tornen a ser tan presents. Definia Pedro Sánchez el conflicte com la tensió entre ‘l’Espanya que avança’ i ‘l’Espanya que bloqueja’, i apel•lava a superar la lògica dels antagonismes, entre grans partits, o entre grans blocs tancats. I sonaven molt bé les notes i la música que interpretà el president al llarg de les dues hores del seu discurs d’investidura, durant les quals a la dreta no li quedà, sinó mossegar-se la llengua.

Defenia Sánchez recuperar la fe en la política, combatre la desafecció, superar el sectarisme, i no mitjançant una revolució, sinó a través d’un “flux de canvis en la bona direcció, que redueixin la por, les diferències de renda i que retornin un sentit de comunitat”. Situar el bé comú com divisa de la identitat compartida, i no de l’epifania de símbols amb els que ens pretenen redimir alguns, aquesta és la proposta de la coalició progressista, i del ‘Nou acord per Espanya’, una posta per una sola política amb cor, tot i que alguns el posin a la dreta i els altres a l’esquerra. Llegint el document, el que hagués sorprès, és que no hi hagués resistència per part de la noblesa financera, del clero i de la milícia eterna, quan el que es pretén és posar límits als excessos amb els que s’ha espremés el país. N’hi hauria prou amb recordar que, al marge de revertir la reforma laboral o els índexs de devaluació de les pensions, l’acord passa per revisar els mecanismes de privatització de la sanitat, per la gratuïtat de l’educació, l’autoconsum energètic, la lluita contra la competència deslleial de les multinacionals o la laïcitat de l’Estat... Per molt menys a més d’un li han trencat les cames...

Veurem si la política la mou l’amor o la remouen els diners, si la democràcia viva a la que s’han abocat Sánchez i Iglesias, té premi, o s’acaba arronsant víctima dels tamayos i tucans, dels guacamayos i dels truans, aus totes elles dels paradisos perduts. Tornant a Camus, aquest deia en una irreverent i magistral obra de teatre (Calígula) que “la tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates”. En aquesta darrera categoria hem de sumar-hi dos col•lectius; el dels demòcrates faltons (això és, que es venen, traint els seus electors i organitzacions polítiques), però també el dels i les demòcrates que falten, això és, aquells i aquelles que coincideixen en negatiu, més enllà del color de les banderes, amb la proclama inesgotable del feixisme que torna i clama ‘quan pitjor, millor’, per tal d’estendre la divisa de la desesperació i de la por.