Pel retorn d’Europa a la democràcia, a la seguretat i al treball

Publicat a la revista 'Manifesto. Temas sociais e políticos'.

El filòsof basc Daniel Innerarity tractava en una publicació recent (Comprender la democracia) la complexitat de la política i el seu distanciament dels problemes reals de les persones com a origen del malestar que alimenta el populisme de respostes simples que triomfa avui a Europa. Una primera pregunta que es planteja, així, quan es valora l’auge de l’extrema dreta en un nombre creixent de països europeus, és si Europa fa més senzilla la vida de les persones i si hi afegeix o no complexitat a la percepció que aquestes tenen de la política. Es tracta del que el projecte europeu facilita i promou en el nostre dia a dia, però també de com es visibilitza i interpreta en l’esfera pública la iniciativa, el funcionament i la projecció de la tasca de les institucions europees, i, també, la utilitat, l’interès, la coherència i la legitimitat que mereix als ulls de la ciutadania.

Com sabem, al voltant d’un 50 % de la nostra legislació emana d’Europa. Només cal donar una ullada al web del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) per comprovar, a través dels gairebé 200 dictàmens, informes i opinions que emet anualment, quina és la transcendència de la Unió Europea a les nostres vides. A través dels mitjans ens arriben tan sols fragments, associats habitualment a l’aprovació de lleis o a sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ens parlen del cabal comunitari en aspectes com l’habitatge, el dret laboral o la seguretat i el medi ambient. En el cas d’Espanya, el rebuig al cobrament d’interessos abusius per impagament hipotecari, la directiva de conciliació laboral i familiar, la manca de protecció de la zona humida de Doñana, la seguretat ferroviària, però també el glifosat o les taronges sud-africanes són algunes de les peces que componen la imatge embullada i confusa que ens arriba.

És probablement en la política comercial, amb l’opacitat que ha caracteritzat la negociació de tractats com el TTIP i d’altres de més actualitat, però també en la política d’immigració o la política internacional en què el projecte europeu mostra les debilitats i mancances més importants. No obstant això, aquestes promouen menys la desconfiança i la desafecció davant del projecte europeu que no pas la resposta que s’ha donat a una crisi que va començar sent financera, va passar a ser econòmica i ha acabat sent social i política. Situats al llindar d’unes eleccions europees que seran determinants per al futur del projecte comú, val la pena aturar-se en aquest punt amb un estudi recent de la Fundació de Dublín (Eurofound) sobre canvi social i confiança en les institucions.

Partint de dades de l’Eurobaròmetre i de l’Enquesta europea de qualitat de vida, Eurofound arriba, en aquest estudi, a algunes conclusions interessants. En primer lloc, l’estudi assenyala que el descrèdit institucional té efectes per partida doble, és a dir no tan sols en l’àmbit europeu sinó també en el nacional. En segon lloc, l’impacte asimètric de la crisi ha comportat una percepció desigual de les institucions europees a la unió, que ha estat més negativa com més gran ha estat l’empobriment, el creixement de la desigualtat o la pèrdua de qualitat dels serveis públics. Si al nord l’agenda antieuropea s’inscriu en una crisi d’identitat que instrumentalitza la immigració com a símbol de l’“amenaça global”, al sud és l’exigència de legitimitat democràtica i proporcionalitat la que ha posat el projecte comú contra les cordes, i són els països que més van patir el règim de l’austeritat, com Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya, els que més s’han distanciat del projecte comú.

Fa poc escoltàvem Jean-Claude Juncker lamentar-se de la manca de solidaritat amb Grècia. “La vam insultar, la vam injuriar”, declarava emotivament el president de la Comissió Europea, que, el 2015, en relació amb el referèndum, va sentenciar: “Espero no haver de dir, independentment de la pregunta, que Grècia diu no a Europa”. La resposta que van donar l’Eurogrup, el consell i la Comissió Europea a l’anomenada crisi de l’euro va ser, juntament amb la falta de solidaritat i l’estigmatització d’alguns països, especialment en el marc del binomi tòxic Barroso/Trichet, un dels factors que més van soscavar la imatge del projecte europeu. En contra d’algunes anàlisis que avui pretenen legitimar la resposta a la crisi, sembla evident que no va ser l’austeritat la que va posar fi a l’assetjament dels mercats financers, sinó la determinació del Banc Central Europeu (BCE) de preservar l’euro, manifestada el 26 de juliol del 2012 pel seu president, Mario Draghi, amb el ja famós aclariment: “I creguin-me, serà suficient”.

La devaluació selectiva de les condicions de vida i de treball de la ciutadania com a mecanisme preferent d’ajust va acabar convertint-se, a bona part d’Europa, en una devaluació de la imatge de les institucions comunes. La governança econòmica, poc més que un succedani polític, és el reflex fidel d’una arquitectura institucional insuficient i incompleta. Així, el Consell Europeu, format per estats que tenen una influència en les decisions diferent en funció del seu poder econòmic, margina el poder legislatiu i executiu. L’elecció del president de la Comissió Europea mitjançant el procediment de l’Spitzenkandidat és deficitària en termes democràtics, com ho són també les funcions i les atribucions del mateix Parlament. El funcionament de la Unió Europea és identificat, doncs, amb massa facilitat, amb una burocràcia distant i poc representativa, especialment quan s’utilitza per consagrar polítiques que es justifiquen des de la força major.

Recuperar avui la complicitat amb el projecte europeu requereix, en primer lloc, desplaçar el focus del mercat a les persones, i això implica prioritzar la igualtat d’oportunitats i la cohesió social i territorial a Europa. Avui hi ha més europeus al llindar de la pobresa i en situació de precarietat i de pobresa laboral que abans del 2008. Per això, és indispensable reorientar el Pacte d’estabilitat i creixement, i revisar una supervisió fiscal dels estats membres, ja que es basa en indicadors que no inclouen ni el benestar ni la seguretat de les persones. Ja fa 10 anys que la comissió va llançar la iniciativa “Més enllà del PIB” i seria prioritari que assumís i traslladés a la política real algunes de les recomanacions que, en aquest temps, han realitzat economistes del prestigi d’Amartya Sen o Joseph Stiglitz. El PIB, el deute i el dèficit són indicadors rellevants, però insuficients i incomplets, perquè, com s’ha vist a la fase de recuperació, hi ha una manca de sincronia entre el creixement i la millora de les rendes, especialment d’aquelles que depenen del treball.

El nombre d’hores treballades a la zona euro és també inferior al de fa 10 anys, amb la qual cosa s’ha reduït l’aportació que fan al PIB les rendes del treball, en un procés de financerització que no reverteix en l’economia real. D’aquesta manera, els ingressos per impostos sobre la renda i de societats s’han reduït al llarg dels últims 20 anys i amb això, la inversió en infraestructures, que és, avui, un 20 % inferior a la que es feia abans de la crisi. El pla Juncker i la inversió publicoprivada no han demostrat ser una alternativa vàlida al finançament de grans projectes, i avui continua sent indispensable la inversió pública per dur a terme les millores que reclama el teixit productiu en el marc d’un avenç tecnològic accelerat. En aquest sentit, les regles fiscals del Pacte d’estabilitat i creixement han demostrat ser procícliques i l’equilibri pressupostari, en gran manera, contraproduent.

Ara que falta un any perquè es compleixi el calendari, caldrà analitzar, en el marc de la campanya de les eleccions europees, per què no s’han assolit els objectius establerts per l’Estratègia Europa 2020 i quin ha estat el cost social i polític d’unes mesures que han promogut la inseguretat i la incertesa a tot Europa, i que han creat el brou de cultiu òptim per a l’auge de l’extrema dreta. El nou mandat del Parlament Europeu i de la Comissió serà el que hagi d’aprovar el canvi d’orientació a Europa, i és ja inajornable que promogui un projecte social i integrador que sàpiga generar confiança i il•lusió, i, també, teixir complicitats. Per això, un bon punt de partida és el que ofereix el programa que debatran les organitzacions sindicals que representen més de 45 milions de treballadores i treballadors europeus en el pròxim congrés de la Confederació Europea de Sindicats (CES), que tindrà lloc del 21 al 24 de maig a Viena.

Les propostes de la CES parteixen d’un interessant consens inicial: el del dictamen del CESE titulat “Recomanació del Consell sobre la política econòmica de la zona euro”, del passat 24 de gener. En aquest document, de manera consensuada, es destaca la prioritat de superar el dèficit d’inversió pública i privada, i de garantir la inversió en els sistemes de protecció social. Les propostes del sindicalisme europeu, però, van més enllà. En relació amb la governança és crucial que el quadre d’indicadors socials que acompanyen el pilar social europeu tingui caràcter vinculant per impulsar el caràcter social del projecte comú i promoure la seguretat en la vida de les persones. És urgent superar la desigualtat salarial a Europa mitjançant una convergència a l’alça, que estengui a Europa l’ocupació de qualitat i que la converteixi en l’eix central d’un creixement sostenible i durador. Així mateix, la fiscalitat requereix una harmonització europea, mitjançant una base imposable consolidada comuna que posi fi a les deslocalitzacions i a la competència deslleial entre estats.

La CES advoca, a més, per incorporar al mateix tractat les garanties perquè els drets fonamentals no estiguin condicionats per les llibertats del mercat. Per fer-ho, proposa que s’hi incorpori un protocol de progrés social i que el compromís de la Unió Europea amb els drets humans reverteixi en una política internacional que no precaritzi, mitjançant acords comercials, els fràgils equilibris d’alguns països del sud, i que promogui la solidaritat també amb aquelles persones que han estat expulsades dels seus entorns de vida. Europa, com a projecte col•lectiu, amb una visió de futur, socialment i ecològicament responsable, amb un fort caràcter pragmàtic, centrat en la seguretat de les persones i en la qualitat del treball, continua sent una opció de futur. Esperem que els debats en el marc de les eleccions europees sàpiguen recollir aquesta idea i facin front, des de la coherència, a “la simplificació populista, la inclinació al decisionisme autoritari o el consum passiu d’una política mediàticament escenificada” (Daniel Innerarity).