La mà d'Adam

Publicat a 'Nueva Revolución'

No es sorprenguin. Si tenen quelcom en comú en Diego Armando Maradona i l’Adam Smith és que tots dos tenen una mà invisible. La primera li va robar la bitlletera als anglesos, així el futbolista en un vehement acte de contrició, i la segona ens ha robat, i, si ningú ho impedeix, ens seguirà robant la cartera a la immensa majoria de la població. Diu Joseph Stiglitz que la mà de Smith no es pot veure, perquè no hi és, però tot i ser incorpòria i existir només que en qualitat d’idea, aquesta ha marcat el nostre model econòmic més que cap altre premissa o axioma. Presentada en societat en la seva ‘Teoria dels sentiments morals’, la mà invisible, es proposa com una llei natural per la qual el mercat, mitjançant la competència i altres mecanismes, assignaria amb eficiència i equitat els recursos i el producte de l’activitat econòmica. Seria així la palanca que convertiria la persecució de l’interès propi en un impuls per al benefici col•lectiu, transformant, en altres paraules, la ‘riquesa dels individus’ en ‘riquesa de les nacions’, que és el títol de la segona obra d’Adam Smith en la que es mostra la mà en qüestió.

Lamentablement, de la mateixa manera que els 500.000 adeptes de l’esglèsia maradoniana, per molta fe que li posin, no faran menys fraudulenta la victòria d’Argentina en la copa mundial del 1986, tampoc els 750.000 incondicionals de la mà invisible, aquest 1 per cent exigu però determinant de la població mundial, que concentra major riquesa que el 99% restant, farà bona la cobdícia com a impuls del progrés global. La cobdícia no distingeix entre l’extracció de rendes i la creació de riquesa, perquè prioritza el benefici personal, màxim i immediat, ni persegueix tampoc la competitivitat, perquè el que anhela és el poder de mercat, que no és la vocació per competir en innovació o qualitat, sinó per controlar i pujar els preus sense perdre quota, fins molt més enllà del cost de producció. Mitjançant la seva influència en la política, la mà invisible no retorna els rèdits que li treu al crèdit barat, a les infraestructures o al coneixement generat en universitats públiques i centres de recerca, sinó que li ven al govern les seves mercaderies i serveis per sobre de preu, i li cisa el que li correspon i seria just, quan s’adjudica recursos naturals a preu de saldo.

Els mercats no son un fi en si mateix i mostren serioses deficiències quan es pretén que promoguin, per ells sols, l’interès general. La principal és que sense la necessària regulació, produeixen més desigualtat (que acaba per inhibir el creixement a llarg termini), al temps que soscaven, ja sigui per acció directa (lobbys, portes giratòries...), o subsumida, la qualitat democràtica. Ho hem vist en el cas de la governança europea. L’Europa de l’euro ha crescut menys que en etapes anteriors, i el greuge, la inseguretat i la desigualtat que ha generat, han comportat una perillosa involució democràtica amb l’auge, en masses països, de les opcions de l’extrema dreta. Tan sols el temps que li ha calgut a l’economia europea per a reaccionar i recuperar-se de la crisi, mostra fins a qui punt el dèficit que importa no és el dels estats, sinó el d’un model econòmic construït sobre l’ideologia de l’austeritat, de la suposada eficiència dels mercats, de la capacitat d’autoregulació del sector financer o de les bondats d’un lliure comerç al que se li suposen propietats miraculoses, però que s’acompanya, gairebé sempre, d’inseguretat social.

La moneda única eliminà els mecanismes d’ajust que permetien socialitzar el cost de la pèrdua de competitivitat entre la població d’un país, i imposà la devaluació interna en resposta al suposat reclam dels mercats. S’introduí així la lògica de l’impacte asimètric, de l’empobriment selectiu, i, de pas, un fort dèficit democràtic que queda com a rèmora pel projecte comú. La mà invisible, juntament amb la resta de premisses de l’ideologia mercenària que s’implantà amb la crisi, ha desvirtuat així de rel la promesa d’una Europa social al servei del benestar de la població. Mentre en la recent trobada del G20 a Osaka el president rus Vladimir Putin es vanava de l’obsolescència del liberalisme, els ministres i presidents europeus callaven, perquè se’ls hi anava la vida en arribar a un acord que no posés en evidència que allò que podria estar començant a mostrar símptomes de caducitat, podria ser la pròpia Unió Europea. El quartet de presidents que emergeix finalment d’una decisió ordida al marge del Parlament Europeu i en conflicte obert amb el procediment del Spitzenkandidat, és, tot i els esforços, un pèssim presagi.

El nou mandat europeu s’inicia amb el boicot d’Hongria, Polònia i Itàlia al vicepresident Frans Timmermans, responsable, com comissari de Juncker, de l’estat de dret’ i de la ‘carta de drets fonamentals’, dos autèntics repel•lents per a cabdells populistes i autòcrates. L’alternativa proposada per França i Alemanya, els hi reserva els llocs clau i llança, amb l’elecció de Christine Lagarde, un missatge diàfan pel que fa el programa macroeconòmic. Quan la política monetària sembla haver esgotat el seu recorregut i el que es requereix son polítiques fiscals, amb inversió en innovació, productivitat, coneixement, l’horitzó no anuncia sinó més contenció de despesa, més asimetria i més mercantilisme per part d’uns pocs països que segueixen situant la prioritat en la seva balança comercial. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a ‘estratègia 2019-2024’ del Consell Europeu, i veure com aquesta omet qualsevol esment a la necessitat de renovar el contracte social, perseguir la plena ocupació, o impulsar una convergència social a l’alça, per endevinar quina ha estat la mà que va repartir les cartes al darrer Consell Europeu, celebrat a Brussel•les, del 29 de juny al 2 de juliol.

És la mateixa mà que signarà el tractat comercial amb Mercosur, donant aire i legitimitat al govern de Bolsonaro, tot i que s’hagi establert com una prioritat europea la qualitat democràtica i la lluita contra el canvi climàtic. És la mateixa mà que senyala a l’immigrant mentre retarda l’edat de jubilació, emparant-se en l’amenaça de l’envelliment demogràfic. És la mà que estén la precarietat i la pobresa laboral, mentre proclama l’estat de dret i l’Europa social. És, e definitiva, la mà que estimula la competència fiscal a la baixa a l’Unió Europea, mentre pregona la necessitat de repartir els esforços per a construir una Europa més justa i solidària.