La segona oportunitat

Fa quelcom més de 30 anys la televisió pública captivava als i les televidents amb una seqüència cinematogràfica que se’ns quedà a la memòria a una bona part de la generació del baby boom. Es tracta de la capçalera d’un programa de seguretat vial, dirigit per Paco Costas, que mostrava un elegant Daimler XJ, recorrent, a tota velocitat, una carretera comarcal, fins a estavellar-se, a 140 kilòmetres per hora, contra una roca de vint tones, dipositada a l’asfalt. La col•lisió, repetida fins a 6 vegades des de diferents angles, algunes d’elles a càmera lenta, donava pas a la moviola, que feia retrocedir la seqüència i, reconstruÏa, com si fos per art de màgia, el vehicle. Alhora, s’escoltava una veu en off, que instruïa als espectadors en els termes següents: “L’home és l’únic animal que s’ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. De totes formes, què bo seria comptar en ocasions amb una segona oportunitat!”

La imatge de la limusina desfeta s’instal•là en l’imaginari col•lectiu, i la seva lenta i precisa reconstrucció, es convertí en metàfora d’una segona oportunitat que resideix, en primer lloc, en la prevenció. El nostre model econòmic disposa la seva segona oportunitat en la redistribució de la renda que opera al nostre model fiscal i de protecció social, quan tracta de corregir allò que no ha aconseguit disputar-li el treball al capital. També és segona oportunitat la que ens donem a nosaltres mateixos i al nostre propi mitjà de vida, quan posem atenció en la lògica de l’economia circular, i enfrontem obsolescència i degradació des de la perspectiva de la sostenibilitat. La vocació per corregir el desajustament socioeconòmic, per detenir el col•lapse ambiental, és característic d’una majoria de progrés que te en la prevenció, la correcció i l’esmena el seu principal horitzó polític.

I és que, tot i que el teixit productiu i financer es distingeixi, potser, per la voluntat d’avançar en la senda de la responsabilitat corporativa, aquest voluntarisme s’orienta, massa sovint, en estratègies de màrqueting de curt recorregut. És en l’àmbit del pensament i del debat polític, on la segona oportunitat es vertebra al voltant de reflexions i propostes detallades, que tracten de corregir errors i de prevenir, mitjançant l’anàlisi, l’emergència d’una nova fatalitat. El propi projecte de la Unió Europea, després d’estavellar-se a una velocitat altament financiaritzada contra el mur de la crisi global, s’ha volgut donar una segona oportunitat mitjançant iniciatives que tracten de saldar els excessos comesos en nom de l’austeritat, però que no arriben a tocar els fonaments de la construcció europea, ni tenen tampoc possibilitats reals de frenar, en la seva rel, les amenaces que comporta la desigualtat.

Ho explica Joseph Stiglitz en una publicació recent de FEPS: ‘Reescriure les regles de l’economia europea’, en la redacció del qual han participat, entre d’altres, Jeronim Capaldo, de la Universitat de Tufts. El informe pretén mostrar com els canvis i reformes estructurals forçades per la Unió Monetària, han afeblit l’economia europea i han destruït la cohesió social. El seu missatge de fons és que no s’ha errat en la bona o mala aplicació de les regles europees, sinó que l’errada han estat les pròpies regles i el seu encaix institucional. Com mostra Stiglitz, existeix evidència empírica de la toxicitat dels plantejaments que apadrinà la Comissió Europea i l’Eurogrup, imbuïts per la fe cega en els mercats. Ni aquests van mostrar ser eficients, ni els bancs van vetllar pel interès general, ni l’austeritat va saber contenir el deute i el dèficit d’uns països que han continuat empobrint-se.

Com recorda un altre autor, Wolfgang Merkel, director del Departament de Democràcia i Democratització del Centre de Recerca de Ciències Socials de Berlín en un recent article, juntament amb la desigualtat, el capitalisme financer ha passat factura a Europea fent vulnerables els estats en relació a les multinacionals, bancs i fons d’inversió, però també diluint en la marejada de la globalització, l’identitat del projecte comú. El primer capítol de la sèrie ‘la segona oportunitat’, emesa per TVE, entre 1977 i 1978 portava per títol ‘Culpable, el home’. En termes sociopolítics, la responsabilitat central de la pèrdua de riquesa i de cohesió és d’una élite reduïda que va convertir el col•lapse del sistema financer en un argument d’autoritat per a esprémer els estats i precaritzar i empobrir a les classes mitjanes i treballadores.

Sembla evident que en aquestes alçades, convé canviar les regles, en la mateixa mesura que hem de canviar de cotxe. Però potser és fins i tot més important, què, si ens volem donar realment una segona oportunitat, en aquesta ocasió, hi canviem també el xofer!