Enyorada Chichicuilota

Quan el president Madero oferí al líder revolucionari Emiliano Zapata una hisenda a Morelos, a canvi què aquest deixés de banda la seva exigència de retornar les terres robades als camperols, el guerriller li contestà en to aspre “o compleix vostè amb mi i amb l’estat de Morelos el que ens va prometre, o a vostè i a mi se’ns portarà la chichicuilota”, en referència a la carrabina Winchester que portava penjada de les espatlles. Madero no sobreviuria ni dos anys a la seva presidència, ni tampoc Zapata compliria els 40, cosit a trets a traïció a la hisenda de Chinameca, fa ara poc més de cent anys. Per a la història queda un altre aixecament de gents desposseïdes de tota certesa, però també l’èpica singular del personatge que ens deixà en herència un lema indeleble: “La terra és de qui la treballa’. Avui, quan la política gestió i el seu revers opac, la política escombraria, mantenen arnades les nostres emocions, s’ha de reconèixer què, per moments, s’enyora el compromís i la passió d’aquells que defenien la justícia sense dissipar-se en l’autocensura i la correcció política.

Hi haurà qui digui que avui la situació és infinitament millor que quan el 1% dels mexicans posseïa el 85% de les terres cultivables, però, com ha mostrat Piketty i altres, les diferències potser no son tan considerables. El canvi més important entre un i altre escenari és el de la reducció a la mínima expressió del treball agrari. Avui, per a mantenir l’actualitat de la reivindicació de Zapata, hauríem de canviar els termes i proclamar: “L’algoritme és de qui el treballa’, que sembla quelcom més pulcre i refinat que l’original, però que és equiparable en allò relatiu a l’explotació, l’incertesa i la precarietat d’aquells i aquelles que ja no treballen la terra, però han de servir amb el seu i temps i esforç el negoci de les plataformes. Avui, quan Facebook pretén crear la seva pròpia moneda, i l’assistent virtual de google espia les nostres converses, sabem que els gegants tecnològics no persegueixen la qualitat del producte ni la innovació tecnològica, sinó el control de mercat i, amb ell, el dels consumidors, dels treballadors i treballadores, i de la nostra democràcia i sistema social i polític.

Els riscos que comporta aquesta realitat, això és, la dissociació entre economia, tecnologia i democràcia, els descriu amb molt d’encert Joseph Stiglitz al seu darrer llibre (People, Power and Profits). En ell ens recorda que “no hi ha una arena més important per a l’acció col•lectiva que assegurar la integritat dels processos pels que prenem decisions col•lectives, i l’informació amb la que s’haurien de prendre racionalment aquestes decisions. Aquest és un bé públic, que requereix de recolzament públic”. Xarxes socials com Facebook, Twitter, etc. haurien assolit un poder il•legítim tan desproporcionat que qui fou economista en cap del Banc Mundial, es pregunta si hi ha alternativa “a declarar Facebook un bé d’utilitat pública, amb tota l’estricta supervisió pública que això comporta”. Sembla evident que entre la fina barba del Nobel nord-americà i el bigoti negre com el betum, i d’afilades puntes, d’Emiliano Zapata, hi ha galàxies de distància, i tanmateix, potser el sentit de l’oportunitat i de la justícia d’aquests dos personatges, sigui el de dos cosins germans.

Joseph Stiglitz defensa en la seva darrera publicació que les dades siguin tractades com un ben públic, “exigint que qualsevol dada que s’emmagatzemi (de manera processada o no), estigui a l’abast de tothom”, per tal de reduir l’avantatge del que gaudeixen els gegants tecnològics a l’hora d’assegurar i estendre arbitràriament el seu monopoli. Però aquestes dades no estan a l’abast de ningú, i molt menys dels gig workers, com tampoc les terres estaven a l’abast de l’infeliç llaurador mexicà. Tot i així, a diferència d’aquests, els camperols del dígit tenen una dificultat afegida, i és que el seu cultiu creix en una illa perduda en un oceà infinit de silici. Viuen en una societat polaritzada, tancats en la seva “pròpia càmera d’eco” (Stiglitz), sense la possibilitat de trobar una base comuna, perquè tot i el creixement exponencial de la comunicació superficial i del conseqüent ‘soroll’, “la profunditat i qualitat de l’interacció social” es deterioren imparablement.

Avui, quan els bots russos perverteixen les eleccions sense aturar-se davant res ni davant ningú, i els monopolis tecnològics s’immisceixen en qüestions i aspectes cada vegada més íntims de la nostra existència, més d’un s’acabarà preguntant per on viurà el senyor Madero de la revolució tecnològica, i de quin clau estarà penjada aquella chichicuilota, que sens dubte ens ajudaria a recuperar allò que és nostre, i això inclou intimitat, democràcia i algoritme.