Fisiologia del canvi

A la perplexitat i incredulitat davant l’espectacle viscut al congrés aquesta darrera setmana, s’hi afegeix un profund neguit si revisem l’entrevista que li realitzà Pablo Iglesias a Ivan Redondo, el 20 d’abril de 2016. En ella l’actual cap de gabinet de Pedro Sánchez i el líder d’Unidas Podemos, dibuixen un horitzó essencialment tècnic de la política, on prevalen, per sobre de tot, estratègia i comunicació. Les seves fonts i referències a l’hora d’abordar allò que realment els importa, això és, la dramatúrgia i el relat, son algunes sèries de ficció política, i la figura d’alguns líders (“oblideu-vos de les ideologies, parleu de les persones”, així Redondo), que ocupen el centre de la conversació. Qui volia ser assessor de la direcció nacional del PP, i acabà apuntant-s’hi al projecte Sánchez en les primàries del 2017, deixa per la crònica, algunes màximes que, vistes en perspectiva, esdevenen especialment reveladores.

Així, qui sens dubte ha tingut alguna cosa a veure amb la negociació de la investidura fallida, li reconeixia a Iglesias, fa poc més de tres anys, que Podemos havia guanyat la primera volta, però que els hi quedava per guanyar la segona: “De construir relat, en sabeu, però de construir govern, això està per veure”. Després d’augurar que “la paraula és contenció”, Iván Redondo brindava “per l’enteniment entre esquerra i dreta” abans d’acabar el programa regalant-li un peó d’escacs al líder de Podemos. Quan el que s’ha escenificat aquestes setmanes és un joc autodestructiu, les claus del qual han estat la precipitació, l’obstinació i la irresponsabilitat, la conversació d’Iglesias y Redondo resulta premonitòria. La lluita obsessiva pel relat, la desconfiança visceral i el tecnicisme permanent, amenacen amb tirar en orris el vot, què, amb tant d’esforç, placà a la dreta el passat 26 d’abril.

Escriu el sempre lúcid Enric Juliana en una recent columna què “en fase paroxística, la batalla pel relat enfonsa el relat”, i és aquest el paisatge que ens queda després d’aquesta primera i cruenta batalla què, al seu pas, deixa poc més que terra cremada. En aquestes alçades s’haurà de considerar en profunditat, si el que li ha faltat a les direccions del PSOE i d’Unidas Podemos, és cultura de negociació, voluntat d’acord, o, encara pitjor, cultura democràtica. Aquesta pressuposa una certa vocació per la deliberació i la construcció del consens, aquí inexistent, ja fos per mancar per una part interès real per arribar a un acord, o per confondre l’altra el cul amb les témpores, o el que ve a ser el mateix, el ministeri amb el programa. En qualsevol cas, els líders de l’esquerra no han estat a l’alçada, ja sigui per personalisme espuri, obsessió estratègica o prejudici macartista, de la confiança dipositada en ells.

Ens recorda Ignacio Sánchez Cuenca en ‘La superioritat moral de l’esquerra’, què “l’aparició de conflictes i divisions al voltant de qüestions no econòmiques afebleix el vot de classe”. Tot i que el PSOE renuncià, fa ja temps, al concepte de ‘classe’, hauria de preocupar-li, com també a Podemos, el gran pas enrere que han donat en aquest sentit. Es convindrà què, malgrat tot, ni els uns ni els altres, s’allunyen massa d’una socialdemocràcia, la història de la qual, en paraules del filòsof madrileny, és la de “com el principi d’acomodació fou guanyant terreny, al principi d’assimilació”, i què, pel camí, ha sacrificat bona part de la seva ortodòxia emancipadora. Així, el que no sembla tampoc tenir massa lògica, és que es pretengui que continuï prevalent la naturalesa fisípara (reproducció mitjançant divisió o fisió) i cainita, en una esquerra, ja prou descafeïnada i deslluïda.

Des de l'estimulant món de la fisiologia cel•lular, se’ns ofereix l’alternativa de la fusió cel•lular espontània, aquella què, de dues cèl•lules diferents, origina noves cèl•lules híbrides. Això passa especialment en el cas de teixits (o partits) lesionats, on la fusió d’una cèl•lula mare, amb una altra somàtica, pot donar lloc a un procés de programació de noves cèl•lules que permeten regenerar el teixit danyat. No és més que una idea, però s’agrairia que els líders que han merescut la confiança del vot de progrés d’aquest país, miressin més enllà de la seva ombra, del seu horitzó tecnocràtic i acadèmic, i dels seus 140 anys d’història, per a brindar-nos una oportunitat real per a arraconar a la dreta i a la extrema dreta que tant gaudeixen amb la impotència i la immaduresa que s’han posat en escena. No fos cas que es faci realitat la versió política de la minúscula i magnífica novel•la d’Augusto Monterroso, i “Quan van tornar de les seves vacances, l’esquerra ja no hi era...”