L'estat al núvol

Si volguéssim resumir en tres frases la transformació ideològica dels partits progressistes respecte al paper que exerceixen mercat i estat, en primer lloc, s’oferiria la que John F. Kenney pronuncià, el 1963, a Frankfurt: “Una marea alta aixeca tots els vaixells”. Utilitzada habitualment per a justificar allò que José Luís Zapatero resumí, 40 anys després, amb aquell, “baixar els impostos és d’esquerres”, la sentència del president dels EEUU fou rebatuda per altres líders de l’esquerra, també del Partit Demòcrata, com Jesse Jackson, que puntualitzà, dues dècades després, que la marea alta no aixeca aquells vaixells que estan atrapats al fons. Que el creixement no necessàriament és inclusiu, ni arriba a tots, és quelcom que hem aprés amb escreix en aquesta recuperació asimètrica, que ha beneficiat a aquells que més tenien, i ha obviat als que menys. Una segona frase que manifesta singularment la metamorfosi de l’esquerra, és la que pronuncià el ministre alemany d’economia Karl Schiller, a finals dels anys seixanta, i que proclamava l’objectiu “tant mercat com sigui possible, tant estat com sigui necessari”. Aquesta declaració d’intencions expressa de manera diàfana la supeditació de la socialdemocràcia europea a la lògica del mercat, que es convertí en axioma amb la tercera via. És també aquí on s’articula la tercera frase, que en alemany s’expressa en un senzill joc de paraules “fordern statt fördern” i que es pot traduir per “exigir en comptes de promoure”. Lema de fons de la reforma social del canceller Gerhard Schröder, a principis de segle, aquesta composició situa en un lloc preeminent la responsabilitat individual i la posa per davant del ciutadà com a subjecte de dret.

La marea alta no necessàriament aixeca els vaixells més vulnerables, i, de fet, arrossega al fons els que estan al dic sec, o tenen un amarrament massa curt. La responsabilitat de l’individu no sempre li permet superar la seva condició, i, posats a escollir, és preferible tant d’estat com sigui possible, i tant de mercat com sigui necessari. Avui sembla evident que és indispensable una reactivació en tota regla de l’estat si es tracta de realitzar el projecte de transformació que inspira tota ideologia de progrés. Al llarg de les es darreres dècades hem assistit a una autèntica ressaca, què, mitjançant la contenció pressupostària, la rebaixa fiscal, i la privatització de serveis, ha suposat la retirada de l’estat, fent lloc a un mercat sense fronteres que reescriu permanentment les regles de joc. La política sense un projecte clar que estableixi les prioritats socioeconòmiques és poc més que gestió, i funciona, però tan sols en el curt o mig termini. Ho hem vist en el cas de Bèlgica, que va romandre 541 dies sense govern, però que en aquest temps superà la mitjana europea en la creació d’ocupació i de producte interior brut, i ho presenciem, en viu i en directe, amb un mapa de governs en funcions i de pròrrogues pressupostàries, què, en el nostre cas, manté la inèrcia del creixement, però son incapaces de promoure reformes que redistribueixin la riquesa, cohesionin la societat i donin estabilitat a un teixit productiu, sostenible a llarg termini.

La naturalesa minvant de l’estat està a l’origen de la crisi, convertí aquest en banquer bomber quan havia de salvar-se el desgavell, i ara el condueix per la senda de la contenció de despesa, mentre els diners els regala, a un interès en mínims històrics, el Banc Central Europeu. Per efecte de la regla d’estabilitat, introduïda fa ara vuit anys a la Constitució, la inversió productiva que hauria d’aprofitar el cicle, es confia exclusivament a l’iniciativa privada què tanmateix, respon amb tebiesa tot i les facilitats d’accés al crèdit, la reduïda càrrega fiscal i la devaluació salarial que ha afectat especialment les rendes més baixes. Mentre l’estat espanyol, embotit en la seva cotilla fiscal autoimposada inverteix, en relació al seu Producte Interior Brut, el que fa 40 anys, l’empresa ausculta rumors transoceànics, es desapalanca, i reparteix dividends, a l’espera que es defineixin amb més claredat riscos i oportunitats. La incertesa posa en evidència que manquen polítiques, pressupostos, aliances. L’estat minvant levita, trenca amarres i està als núvols, mentre la societat, als seus peus, reclama polítiques de cohesió que garanteixin l’igualtat d’oportunitats i el dret a l’emancipació de les persones, especialment de les joves. L’ombra que projecten el canvi climàtic i la revolució tecnològica sobre el nostre futur immediat, mitjançant l’automatització i la digitalització, apel•la a una reforma que intervingui en el model de producció, en la fiscalitat i en el dret de propietat, mentre l’estat es redimensiona permanentment, en un entramat cada vegada més confús d’interessos geopolítics, acords comercials i unions econòmiques, que no escapen a la lluita hegemònica per controlar els mercats, i que responen a l’estratègia que fixa el capital financer i els grans conglomerats industrials.

La productivitat, en mínims, i la renda disponible, posen en qüestió la demanda interna que apuntala actualment el creixement, i apel•len a una intervenció que paralitza i bloquegen les regles d’estabilitat i un pòsit ideològic que es dona per bo, però que discorre, com ortodòxia indiscutible, al marge del debat polític. És hora ja d’exigir al govern i als partits de progrés un carpe diem: Aprofiteu el dia! Abans no aparegui una nova crisi que ofegui l’accés al finançament i imposi reformes estructurals que vagin en el sentit contrari dels interessos d’una societat, en la que el treball i la qualitat de vida defineixin la redistribució de la riquesa. Evgenzy Mrozof, albira a l’horitzó un govern algorítmic, al qual el processament massiu d’informació per part d’agències i corporacions estableixi les regles, desplaçant definitivament l’estat a una realitat inaprehensible i ubiqua, desconnectada del debat i de la definició democràtica de les polítiques socioeconòmiques. Seria el pas definitiu que completaria la trajectòria d’un estat minvant que passaria d’estar als núvols, a instal•lar-se definitivament en un núvol electrònic, inabastable i supeditat a interessos que ens son del tot aliens.

La bombeta torna el 10 de setembre