Esperant l'Agència catalana

Publicat al 'Diari de l'educació' i al 'Diari del treball'

L’informe de perspectives laborals de la OCDE ens situava, fa ben poc, com a líders a l’hora de pagar salaris baixos a les persones joves. Si aquells i aquelles que tenen estudis superiors cobren el mateix ara que fa una dècada, els que tenen pocs estudis, arriben amb prou feines al que guanyaven fa ara vint anys. Però hi ha altres ‘lideratges’ que ens avergonyeixen, com el de l’abandonament escolar prematur, on amb el 17%, anem 6 punts per darrera de la zona euro, o la taxa d’emancipació, que en el cas dels joves entre 16 i 29 anys, és de només el 23,6%, per menys del 8% la dels que no han fet els 24. Això vol dir que tan sols 8 de cada 100 persones de menys de 24 anys, té avui la possibilitat d’encetar un projecte personal amb la deguda autonomia. Hi tenen a veure les condicions que imposa el mercat de treball, però també, i molt, el sistema de formació, perquè aquest massa sovint no ofereix una passarel•la segura al món del treball, sinó que es converteix en un camí d’iniciació a la precarietat laboral.

Però la formació, juntament amb la millora de la situació de les persones joves, enfronta també altres reptes, especialment quan fa ja més de 20 anys que treballem per fer realitat el dret a la formació al llarg de la vida. Avui hi ha més de 50.000 persones de més de 45 anys que porten més de 4 anys a l’atur i que necessiten un segona oportunitat, però també hi ha moltes persones treballadores que saben que la seva especialització té data de caducitat, i que s’han de tornar a formar, o d’altres que han volgut prendre distància per cuidar de les seves famílies i què, a l’hora de tornar al món del treball, necessiten posar al dia els seus coneixements. Per a tots ells el treball no pot ser un tren que passi una sola vegada a la vida, si no que necessiten reenganxar-se, el que suposa, gairebé sempre, més formació. Per donar accés al món del treball en condicions dignes, però també per fer-ho més inclusiu i obert a totes les persones que necessiten una segona oportunitat, es va dissenyar el Sistema de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya, aprovat fa 4 anys per una immensa majoria al nostre Parlament.

Aquest sistema planteja dos objectius centrals. El primer és la creació d’un marc integrat que inclogui el conjunt dels serveis, des de la prospectiva a l’acreditació de competència, i que abasti la formació inicial i reglada, però també la formació per l’ocupació. El segon la creació d’una Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya com a òrgan director i coordinador del Sistema. Aquests dies, després d’un intens procés de concertació, que ha necessitat més de sis mesos, i en el que han participat 60 persones expertes de tots els àmbits, es dona un important pas endavant, amb la negociació de tres documents que previsiblement s’aprovaran el proper 31 de juliol: El document de bases de l’Estratègia Catalana, el compromís amb nou prioritats per l’impuls del sistema, i el document de bases per avançar en un model català de formació professional dual. Els tres tenen en comú la centralitat del paper que li correspon a l’Agència Pública de Formació i Qualificacions Professionals catalana, i necessitaran, per a la realització dels seus objectius, que aquesta disposi dels recursos, i de l’estructura adient.

Quan tot i tenir gairebé 450.000 persones desocupades a Catalunya, les empreses reclamen amb urgència personal format, sembla que hi ha un desencaix evident entre oferta i demanda de perfils professionals, encara més si tenim en compte que, alhora, tenim més de mig milió de persones amb una qualificació superior a la que necessiten pel seu lloc de treball. Si hi sumem l’obsolescència previsible de certes professions, l’envelliment demogràfic al món del treball i els reptes que comporta el canvi de model productiu, sembla innegable que cal actuar amb celeritat, aprofitant el cicle econòmic, i desplegant, quan més aviat millor, el tan esperat Sistema de Formació i Qualificació Professional català. Ens hi va el dret de les persones a una ocupació digna, l’estabilitat del nostre sistema del benestar, mitjançant els ingressos que facilita el treball qualificat i de qualitat, però també la robustesa i competitivitat dels nostres sectors productius.

Per poder-ho realitzar cal un canvi en el nostre marc de prioritats, el primer de tots ells, superar la infradotació econòmica de l’educació al nostre país, a 1,3 punts de la mitjana a la Unió Europea, i que no s’ha recuperat dels mínims assolits durant la crisi, ni tan sols quan ja fa 5 anys que parlem de recuperació. Però per començar a caminar per la senda que ens marca el nou Sistema, és necessari que hi hagi, a més, un pas decidit endavant pel que fa la complicitat i la confiança dels i les professionals que l’han de fer funcionar. Disposar i fer caminar l’Agència Catalana és un projecte que requereix de la generositat i de la visió d’aquells i aquelles que viuen el seu compromís amb la formació, des de la responsabilitat pública. Aquest compromís és, de ben segur, la millor manera d’anticipar i avançar, a l’espera que l’aprovació d’uns pressupostos amb partida específica, normalitzin el funcionament d’un Sistema que reclamen amb urgència el nostre teixit productiu, i, encara més important, la nostra societat.