Competitivitat social

Arriba el darrer cap de setmana de la primavera i amb ella el casament de l’any. Si ahir era la pompa i rumor de la unió entre un torero i una cançonetista la que espremia titulars, avui és l’espectacle de la cerimònia de núpcies entre un futbolista i una presentadora de televisió el que centra de manera efímera, però notable, l’atenció. A la fascinació pels ídols que han substituït l’arena de la plaça de braus per la gespa d’un estadi, el capot per un baló, no s’escapa ni tan sols la patronal catalana Foment al informe que dedicà recentment al singular binomi de la ‘competitivitat fiscal’. Així argüeix, entre moltes altres coses, que la diferència entre la pressió fiscal sobre els ingressos d’una estrella de futbol contractada a Madrid, i una altra a Barcelona, arriba a suposar un 29% addicional, si es pretén satisfer amb salari la superior càrrega fiscal. Aquest seria l’exemple paradigmàtic de la dificultat per atreure talent a la capital catalana, tot i que en aquest cas, la hipòtesi sigui bastant extrema, donat que el talent i la singularitat en qüestió es situen en 2 milions de renda i 12 de patrimoni.

Si ens atenem a la crònica judicial recent dels dos pitxitxis del Barça i del Real Madrid, veiem que hi ha una cosa en la que es diferencien ben poc, i aquesta és la d’intentar eludir, amb poc o gens d’encert, el deure fiscal que els exigeix la hisenda pública. No cal dir que Foment no entra en aquest detall, però si que li dedica una part rellevant del seu informe a apuntar com afecta aquest tipus d’irresponsabilitat als comptes públics. Així ens recorda que si a l’estat es reduís l’economia submergida, avui un 25,2% del PIB, a la dimensió que representa, per exemple, a Alemanya, això és, un 15,6%, les arques públiques augmentarien els seus ingressos en 38.625 milions d’Euros, el que vindria a representar dues vegades l’actual dèficit anual de les pensions. La patronal catalana proposa un pla de 4 anys per a reduir en 10 punts l’economia submergida i arriba així a la mitjana dels principals països europeus. No podem sinó compartir aquest plantejament que centra l’atenció en la responsabilitat i la transparència, tot i que, quan s’analitza l’intencionalitat de la proposta, ja siguin figues d’un altre paner.

El plantejament és senzill. Si l’eficiència recaptatòria és major perquè es persegueix a qui s’enriqueix mitjançant l’elusió i el frau, hi haurà més marge per a reduir els impostos en el seu conjunt, i donar corda així al binomi ‘màgic’ de la competitivitat fiscal. Així Foment, després d’apel•lar a la responsabilitat col•lectiva, passa a plantejar directament l’eliminació a Catalunya, de l’impost sobre el patrimoni, la reducció del de successions, els incentius a l’estalvi a llarg termini, això és, als plans de pensions, la neutralització del tram autonòmic de l’IRPF, o un règim fiscal amb zones econòmiques especials per a territoris despoblats, això és, la creació de zones franques. Tot plegat permetria, així l’argument, recuperar per a Catalunya la necessària competitivitat davant altres comunitats autònomes què, com la madrilenya, atrauen no tan sols el talent, sinó també les societats i el capital gràcies a una onerositat fiscal que per a sí reclama la patronal catalana. Tanmateix, sense voler relativitzar el greuge, vagi per endavant que el plantejament està viciat en aspectes que no son menors.

En primer lloc convé recordar que l’informe obvia la situació de la pressió fiscal a Catalunya i també a l’estat, en relació a Europa. Així, davant el 41,4% de mitjana a la zona Eura, la de l’estat era, l’any 2018, d’un 34,5%, gairebé 7 punts per darrera de la mitjana dels països del nostre entorn. Equiparar no tan sols el frau fiscal, sinó la pressió fiscal a la mitjana de l’Eurozona, suposaria un ingrés suplementari de 80.000 milions, i si es fessin ambdues coses a l’hora, això és, equiparar frau i pressió a ‘l’estàndard europeu’, comportaria 120.000 milions d’ingressos addicionals, el que vindria a representar un 10% del nostre producte interior brut. Una cosa que s’omet massa sovint quan s’elucubra sobre la competitivitat fiscal, és identificar quins països tenen una pressió fiscal o una altra, perquè si es fes, ens adonaríem què, a major pressió fiscal, no tan sols hi ha més competitivitat en termes econòmics, sinó també més atractiu social. Aquells països que més ingressen, millor distribueixen i doten de major equilibri i cohesió les seves societats.

El problema de fons no és per tant el dels matadors, ni dels futbolistes, ni tampoc el de les efímeres estrelles de televisió. La qüestió rau en les paraules i en com s’utilitzen, i en com es pot evitar que indueixin a engany. En aquests termes, això de la ‘competitivitat fiscal’ és un binomi irresponsable i falsari, perquè amb menys impostos no millora l’economia, sinó que el que augmenta és la desigualtat. La competitivitat fiscal no és així sinó un eufemisme d’una altra competitivitat, la competitivitat social, que funciona mitjançant la devaluació competitiva dels estàndards i dels recursos de l’estat del benestar, donant alè a la segregació i impedint que emergeixi el talent allà on realment existeix, això és, als barris i escoles, als carrers i a les biblioteques, a les llars i als centres de treball.