Cel obscur

El títol de l’informe presentat pel Banc Mundial el passat dimarts, ‘Els cels s’obscureixen’, és prou infaust, però s’ha de tenir en compte que l’organisme que va néixer juntament amb el Fons Monetari Internacional a Bretton Woods, fa ara 75 anys, passa un moment certament convuls. Un dia abans, el dilluns dia 7, el president del BM, Jim Yony Kim, anunciava de manera intempestiva la seva dimissió i el seu retorn al sector privat. Per sorpresa de tots/es, argumentava que era allà on pensava que podria contribuir millor a la solució dels problemes de desenvolupament mundials. Un missatge sorprenent però diàfan en el seu sentit profund, quan ve del responsable d’un dels principals organismes multilaterals del planeta. Potser tingui quelcom a veure en la decisió el president Donald Trump, artífex d’aquest cels ombrívols que s’anuncien a l’horitzó, que no ha trigat massa en suggerir que l’ex catedràtic coreà de medecina i ex director de departament en la Harvard Medical School, podria tenir successora i relleu en la figura de la seva filla Ivanka, empresària, socialité i model professional.

Potser faci una mica de mal, però a ningú l’hauria de sorprendre que al temple dels diners, acabi exercit de sacerdotessa la filla d’un magnat presidencial. Al cap i a la fi el grup Banc Mundial s’ha refermat com un dels exponent s més rancis de l’ortodòxia neoliberal, superant per la dreta al propi Fons Monetari Internacional. Aquí porta les regnes l’encarnació de la deessa Kali, una Christine Lagarde que ha aprés a gestionar sense paüra la força destructiva que precisen les economies deficitàries, per tal de que es puguin generar i concentrar la riquesa en qui no la necessita. Si des del consens de la postguerra, el FMI actua com prestamista global, el Banc Mundial és avui responsable de l’eufemístic’ desenvolupament’, de la lluita contra la pobresa, i de la promoció de la inversió i del comerç internacionals. Quina deliciosa, subtil i infame contradicció seria que la filla del més rabiós defensor del proteccionisme global s’acabés vestint els hàbits de santa protectora del comerç mundial!

Juntament a les institucions de Bretton Woods, a la postguerra es normalitzà l’ús de l’indicador del Producte Interior Brut (PIB), dissenyat en un principi per a mesurar l’activitat del mercat, però que s’ha convertit, a pas del temps, en el mantra de l’economia financera. Ja avisava el seu creador, Simon Kuznets, que el creixement no és un fi en sí mateix, i que s’ha de concretar quin creixement es vol i com es pretén utilitzar, però sembla evident que la criatura es va desbocar al poc de néixer, fins el punt que, avui, el creixement ha acabat per substituir qualsevol noció de progrés. Els darrers temps s’ha demostrat que el creixement pot anar de la ma no tan sols amb el deteriorament del medi ambient, sinó amb un augment manifest de la desigualtat. I és que el PIB no sincronitza, necessàriament, amb la millora de les economies familiars. Ho vam veure a Irlanda, on, el 2015, el PIB augmentà en un 26%, mentre la renda de les famílies ho va fer tan sols en un 2,7%, i ho veiem ara a la Índia, on un creixement de més del 7% és compatible amb una forta precarització social.

Els sindicats del país asiàtic van mobilitzar els dies 8 i 9 de genera a prop de 200 milions de treballadores i treballadors, en una impressionant vaga general que denunciava, no ja la renúncia del president del Banc Mundial, sinó l’ofensiva governamental contra la negociació col•lectiva i la privatització de la seguretat social en un mercat laboral, en el que el 90% de la força de treball pertany al sector informal. L’informalitat, la pobresa i la incertesa son els tres arriets que l’ortodòxia del creixement utilitza per al control social, al preu d’una pèrdua de cohesió que, tard o d’hora, acaba passant factura en termes d’estabilitat. Ho veiem avui a Europa i també en altres parts del món, i si sembla evident que baixar impostos no és d’esquerres, perquè la suposada millora acaba essent sempre regressiva per a les classes treballadores, tampoc ho és defensar un creixement sense què, al mateix temps, es defineixi la redistribució de la riquesa que aquest ha de generar.

Fa deu anys Stiglitz, Sen y Fitoussi signaven l’informe: “Mesurar les nostres vides: les limitacions del PIB com indicador de progrés”, en el marc de la iniciativa ‘Més enllà del PIB’. Deu anys després, a finals de 2018, es publicà un nou estudi signat també per Stiglitz, en el que s’introdueix la seguretat i confiança de les persones com element imprescindible per a poder conciliar benestar i creixement. Aquest estudi mostra com les polítiques centrades en el PIB no tan sols no han repartit la riquesa que genera el creixement, sinó que han augmentat la incertesa, i amb ella la pèrdua de confiança en el sistema polític, mitjançant reformes estructurals que han espremés el sistema de pensions, el marc del dret laboral o la correlació de forces entre treball i capital. Prioritzar el PIB ha suposat prioritzar el mercat per sobre de la societat, i, si com diu l’autor, ‘El que mesures afecta el que fas’, és hora de mesurar en funció d’allò que importa, que no és la riquesa gratuïta, sinó la cohesió de les nostres societats i la seguretat i confiança de les persones.