Sense benes

Caverna mediàtica i política cavernícola. L’herència que ens deixa el 2018 requereix de tacte i d’una bona dosi de talent natural. L’horitzó polític està extremadament polaritzat. Tant, que sembla un travallengües de sigles, consignes i diatribes que ofereixen molt de soroll, i ben poques nous... Qui el despolaritzarà? L’estratègia dels polaritzadors és coneguda de sobres, i no és altre que despolititzar. Substituir l’argument pel improperi, la raó per la visceralitat. Per aquesta raó, el despolaritzador que ens torni a polititzar, serà un polític o política de veritat. No ho tindrà fàcil per fer-se escoltar en la caverna, per retornar el focus a la política real. És responsabilitat de tots i totes nosaltres, que ho pugui fer. Ens hi va la qualitat d’un futur que ens pertany a totes i tots. I aquest no es nodrirà de proclames ni de veus, sinó de drets, de valors, i de bones condicions, per viure i per treballar.

Els reptes en aquest 2019 són enormes. L’any de les eleccions municipals, europees, potser autonòmiques i estatals, s’emmarca en un context d’alt risc, i d’una acusada vulnerabilitat. Un horitzó que sembla enrajolat no tan sols en allò democràtic, sinó que augura grans bloquejos i incerteses en l’àmbit global. La desacceleració del creixement econòmic, l’augment de la desigualtat i del malestar general, reclamen una dosi doble de política real. És un any per entrar en detalls, per afilar indicadors, per confrontar la vehemència i l’il•lusionisme retòric amb la solidesa d’allò pragmàtic, això és, d’allò ‘que ha estat fet’, i què, per tant, ja forma part del que tots i totes compartim, i que no és altra cosa que la realitat. I perquè alguns no la vulguin veure, pretenguin mostrar tan sols una ínfima part, es desfacin en escarafalls i udolin embenant-se els ulls, no deixa de ser menys real.

En l’economia, la realitat de la immensa majoria de la població és un reflex de la seva situació laboral. Per aquesta raó és una bona notícia que el 2018 acabi amb més de 19 milions de persones treballant, i ho és també que el darrer consell de ministres aprovés una sèrie de mesures urgents en l’ordre social. Era prioritari mantenir el poder adquisitiu de les pensions i millorar els ingressos a la seguretat social. S’ha avançat parcialment, augmentant el salari mínim i la base màxima de cotització, però encara queda per derogar l’índex de revalorització i el factor de sostenibilitat. Era urgent avançar la carrera de cotització del jovent per millorar la seva confiança en el sistema, i si és una bona notícia que s’estengui l’obligació de cotitzar a tots els programes de formació i pràctiques no laborals i acadèmiques, encara queda per fer en àmbits com les beques pels estudis, o les prestacions familiars.

Suposa una millora important que es recuperin els convenis especials per aquelles persones que prenen cura de familiars dependents, però no ho és que es mantingui suspesa la incorporació de les empleades de la llar al règim general. Crea expectatives que es pretengui abordar una reforma integral del sistema assistencial, però decep que es congeli l’IPREM, que limita el poder adquisitiu de persones exposades, massa sovint, a la pobresa severa, o que encara no s’hagi volgut recuperar el subsidi per majors de 52 anys. No hi ha dubte que el govern te circumscrit el seu horitzó polític a l’aritmètica parlamentària i a la disponibilitat pressupostària, i que aquestes es troben immerses en un foc creuat que, malauradament, te ben poc a veure amb l’ordre social, perquè precisament pretén distreure de qüestions tan immediates com la desigualtat, la injustícia o la precarietat.

Davant un context sociocultural que té la seva expressió més càustica i actual en la pel•lícula ‘A cegues’, on els protagonistes han de tapar-se els ulls per no morir, és hora de treure’s les benes. Després d’una primera fase de destrucció d’ocupació, i d’una segona en la que es va tornar a crear ocupació, però d’ínfima qualitat, és el moment de conjurar una tercera fase, i de no refiar-se-la als extraterrestres, sinó a la política real. Aquesta ha de tenir el seu eix central en l’àmbit laboral i en la suficiència de rendes. Així és prioritari desemmascarar als fantasmes i monstres de les contrareformes, i de la involució democràtica i social, i fer-ho a la llum dels drets i de la sensibilitat social. Front aquells i aquelles que viuen de la por, del greuge i de la mentida permanent, el 2019 ha de ser l’any del renaixement polític, de la cohesió, del treball decent i de la responsabilitat. Tan sols ens correspon a nosaltres. I per sortir de la cova, el primer que hem de fer es treure’ns la bena, i posar-nos a caminar.