Punyalada drapera

El concepte de ‘punyalada drapera’, fa referència, en sentit estricte, a aquella ganivetada que es dona amb premeditació i traïdoria a una persona desprevinguda. El concepte sembla tenir el seu origen al poble d’Úbeda, allà pel segle XIV, quan un membre de la família dels ‘Trapera’ rematà a traïció, i en plena eucaristia, a un de la família dels Aranda. Lamentablement, 600 anys després, aquest tipus de punyalada segueix estant d’actualitat, com a mínim a Europa, com va fer palès l’assassinat de la diputada britànica Jo Cox, al 2016, o el recent apunyalament de l’alcalde de Gdansk, Pavel Adamowicz, a l’acte de recollida de fons per un hospital infantil. Ambdós crims van suposar el clímax d’una brutal campanya d’assetjament, ordida per la cultura de l’odi i la desraó, contra polítics que havien fet BANDERA de la immigració i la tolerància. Per sort, al nostre país, la ‘punyalada drapera’ existeix en l’àmbit polític tan sols en sentit figurat, tot i que el seu ús hagi proliferat de manera alarmant en el que portem d’any.

La ‘punyalada drapera’ és un concepte recurrent al periodisme polític i amb ell es descriuen decisions sobtades que es prenen al marge dels consensos existents en una organització i en una aliança estratègica. Així, s’ha utilitzat aquest concepte per a criticar la fugida cap endavant d’Iñigo Errejón, per a denunciar l’iniciativa de Puigdemont de portar davant el TC a la Mesa del Parlament, o per a censurar la ruptura intencionada del consens existent al PSOE sobre els pressupostos pel 2019, per exemple per part del president extremeny Fernández Vara, quan demanà recentment l’aplicació de l’155 a Catalunya, amb la clara voluntat d’evitar una majoria favorable al projecte al congrés. Sorprèn especialment la iniciativa d’aquest baró socialista que va fer campanya, el 2016, a favor dels pressupostos del PP, apel•lant als reptes als que s’enfrontava el país. Sembla evident que ha perdut aquesta vocació pragmàtica quan els comptes que es presenten son els del seu propi partit. En un i altre cas, la sortida de files no es pot entendre sinó és des de l’oportunisme i la manca de lleialtat al lideratge polític.

Sembla com si hi hagués quelcom que molestés profundament de l’estratègia de Pedro Sánchez a una bona part de la burocràcia territorial del PSOE, en sintonia amb actors financers i mediàtics de pes. Podem presumir que tampoc aquí el tema nacional sigui més que una cortina de fum amb la que es pretengui ocultar una aversió endèmica envers el caràcter socialdemòcrata de les propostes del govern, què, com bé s’ha dit, són les que tenen un caràcter més progressista pel que fa el llarg recorregut realitzat pel socialisme espanyol des dels temps de la transició. En aquest sentit, paga la pena recordar la vocació social del pla director del treball digne, o del pla de xoc per l’ocupació jove, la tan esperada aplicació de l’augment del Salari Mínim Interprofessional, o les decisions preses en el Consell de Ministres del 28 de desembre, entre lles l’obligació de donar d’alta a la seguretat social les pràctiques formatives, el conveni especial per a persones afectades per la crisi, o el recàrrec als contractes temporals de curta durada.

També els pressupostos que tan poc semblen agradar al president extremeny, arribat a la política sota els auspicis d’Aliança Popular, introdueixen un gir copernicà en els comptes estatals, tant per la part dels ingressos, amb increments en l’IRPF de les rendes altes, en les d’estalvi o en el tipus mínim en societats, com per la part de la despesa, amb la revalorització de les pensions, un increment de les beques, dels fons per innovació i desenvolupament, de la inversió en infraestructures, en educació o en les polítiques actives d’ocupació. Quan les empreses de l’IBEX paguen de mitjana un 6% d’impost de societats, això és, 9 punts per sota del mínim que pretén introduir el govern de Sànchez (12 en el cas de la banca i les empreses d’hidrocarburs), sembla evident que la pressió és molt alta, i que per a alguns no hi ha mal que per bé no vingui, quan es tracta d’aprofitar la polèmica visceral sobre la qüestió territorial, amb tal d’arruïnar els fràgils equilibris amb els que compta el president per a mantenir-se al govern.

En la deriva autoritària de la política espanyola semblen confluir tres estratègies complementàries. Per una part la dels partits d’extrema dreta, que veuen en la polèmica i la polarització mediàtica una oportunitat història per a abordar les institucions. Per una altra la del capital financer què, de manera irresponsable, pretén arruïnar, costi el que costi, el gir social que se li vol imprimir al marc fiscal i socioeconòmic de l’estat. Finalment, està la d’una part de l’esquerra, la d’aquells lideratges extemporanis i oportunistes, que pretenen pescar en aigües tèrboles i fan una lectura interessada de la circumstància política, assumint el risc de reforçar en la seva estratègia el nacionalcatolicisme ressorgent. Sembla ser aquesta una actitud especialment reprovable, perquè subverteix i desarma l’oportunitat de tornar a centrar el debat en la cohesió social, la centralitat del treball i la salut democràtica.

És cert que en Sánchez s’equivoca al renunciar a desplegar les seves propostes en el marc d’un gran acord en el marc del diàleg social, i que prefereixi passar pel goter de la mercadotècnia política les mesures negociades amb els agents socials. Aquesta vocació una mica fàtua per avançar en solitari i obligar als demés a seguir el rumb per sentit de la responsabilitat, no genera la necessària confiança i allunya la possibilitat d’ampliar el consens a la base social per tal de fer front, no ja a una ‘punyalada drapera’, sinó a la suma de totes elles, en el marc del que li vindria a ser al president, el seu propi i singular idus de març.