Nit en blanc #NuitDebout

En un interessant article publicat el passat divendres (El somriure del des(a)tí), Manuel Cruz es preguntava sobre la identitat política de Podemos. Després d’analitzar el seu vincle umbilical amb el 15M i els seus primers referents transatlàntics, el filòsof barcelonès recordava com la formació havia establert el seu nord a la socialdemocràcia, sense realitzar però la necessària reflexió crítica sobre com “enfrontar-se a la brutal embranzida del capitalisme en la seva actual fase de desenvolupament”. La qüestió no és intranscendent quan l’adscripció a la social-democràcia podria ser una maniobra de distracció o representar una patent de cors ideològica.

Tot i que per Cruz resulti més rellevant la primera possibilitat, això és, que la socialdemocràcia no sigui per a Podemos més que una estació de pas, pels que observen el nou partit des de l’esquerra, resulta prioritari entendre de quin tipus de socialdemocràcia parla Pablo Iglesias. El context polític, amb negociacions al Parlament amb PSOE i Ciutadans, i a nivell europeu, amb la batalla actual a França per part de treballadors/es i estudiants per derrotar la deriva liberal del partit socialista francès, exigeix un posicionament clar per part de la direcció del partit, més enllà de qualsevol ambigüitat estratègia.

Podemos hauria d’ubicar-se a una o altra banda de la línia vermella que ha anat dibuixant en Europa la socialdemocràcia, des del congrés del SPD de 1959 a Bad Godesberg, fins el congrés de Reims el 2008, passant per aquell XXVIII congrés del PSOE a Madrid, celebrat sota el lema premonitori: ‘Construir en llibertat’. Allà, el 1979, Felipe González pronunciava des de la indignació de qui diu estar en política per un ‘impuls ètic’, allò de “s’ha de ser socialista abans que marxista”. Així s’iniciava el socialisme espanyol en la seva vocació per posar el carro al davant del cavall, l’economia per davant de la societat i el capital per davant del treball.

La deriva liberal de les terceres vies dels Schröder, dels Blair, dels González i dels Valls, no ha fet sinó afeblir la socialdemocràcia com a força de cohesió i de transformació social a Europa. Dos articles recents d’en Sami Naïr i de Josep Ramoneda feien explícita la dimensió de la davallada del socialisme a França. La incompetència i la improvisació política, la manca d’un projecte i la capitulació permanent (Naïr) per una banda; la proximitat a l’extrema dreta en el punt ‘terrorisme’ i al mandat de l’austeritat en allò econòmic (Ramoneda) per l’altre, situen el socialisme en el llindar de la irreverència i la irrellevància política.

Sembla evident que en aquest escenari Podem hauria d’establir amb claredat de quina part està. La lluita social que viu aquests dies la República francesa, amb mobilitzacions el passat 9 de març i una vaga aquest divendres convocada per estudiants i treballadors/es francesos, mereix el recolzament i l’alè incondicional de qui vol recuperar per l’estat espanyol la justícia, la cohesió i la democràcia social. Es dona la casualitat que a França la reforma laboral del social liberalisme francès dels Hollande, Valls i Macron, arriba amb el #nuitdebout al punt de rebel•lia que està a l’origen del 15M i per tant de Podem.

També els receptes liberals francesos estan inspirats en les reformes laborals del PSOE i del PP. Les facilitats per a l’acomiadament col•lectiu, l’augment del temps de treball i l’ofensiva frontal contra la cobertura de la negociació col•lectiva i contra la tutela sindical, son els ingredients d’una dieta ideològica que, en el nostre cas, ens ha suposat l’astènia social i econòmica. Per això Podemos s’hauria de reconèixer en la resistència civil i en la lluita obrera que s’estan experimentant a França. Cap negociació justifica mantenir per un sol instant més l’ambigüitat en relació als propis principis i valors fundacionals.

Ningú dubta que l’estat espanyol necessiti amb urgència d’un govern, i sembla respectable el fet de cedir la iniciativa a qui tingui més possibilitats per a governar. En cap cas això comporta l’obligació d’aigualir i desvirtuar el propi programa. La participació de Podemos en un govern de PSOE i Ciutadans és indefensable, però no ho és l’abstenció, sempre i quan el pacte entre socialistes i ciutadans introdueixi algunes línies vermelles. Aquestes línies son les que reclamen avui a França els sindicats i els estudiants: centralitat de l’ocupació de qualitat, del diàleg i de la negociació col•lectiva i més democràcia, més justícia i més solidaritat.

JESUIS/sanspapiers/PRECAIRE/intermitente/GOODYEAR/AIRFRANCE/MILITANTE/zadiste/lanature/PAYSANNE/professeur/refugie/MIGRANTE/lajustice/infermiere/SANSLOGEMENT/Zied&Bouna/feministe/ETUDIANTE/salarie/retraite/RESISTANTe/chomeur/penseur/marginale/ARTISTE/libertaire/immigree/crasseux/JEUNE/vieux/ouvrier/reveur/LIBRE/creatif JE SUIS TOI!