Emancipació

Son aquests temps de forts contrastos. Fa ben poc a Brussel·les s’estenia pels carrers deserts, per entre les ombres fugaces que escapaven d’una actualitat trencada en mil estelles, un aire trist, pesat, amarg com la pols d’un castell de cartes esfondrat. Unes setmanes després, a França, la primavera assalta les places i tot desprèn un perfum què, com escrivia Verlaine, és ‘dolç com un poble en revolució’. Recuperava aquesta cita l’Humanité fa ben poc, i recordava que aquells i aquelles que ocupen le places amb els seus debats i propostes, no reclamen la lluna, sinó la veritat de la paraula pública, una sinceritat que li ha estat robada a la ciutadania, i no tan sols a França.

Li calia a Europa un nou arravatament als carrers, un assaig polític de final incert que il·luminés els fangars d’un projecte polític que porta massa temps enganyant-se a sí mateix. Hi ha qui augura que les cessions per part dels Macron i dels Valls acabarà per trencar la unitat d’acció i minarà el procés de confluència entre sindicats d’estudiants, sindicats obrers i moviments socials. Tanmateix sembla que hagi molta ràbia acumulada. Per la humiliació a la que s’exposa als més vulnerablles, ja siguin migrants o precaris. Per l’arrogància de l’assetjament als drets i condicions que pertanyen única i exclusivament als treballadors/es i ciutadans/es.

És un moment dolç, també per rebuscar en les fonts i llegir al pare del moviment obrer francés. L’edició que li ha dedicat Yulca editorial a Jean Jaurés (Moviment obrer i sindicalisme), ofereix una selecció d’articles publicats a l’Humanité, entre el 1905 i el 1914. En ells aquest professor de filosofia que es llançà a l’arena política per la vaga de Carmaux i per l’escàndol de Panamà, un cas de corrupció que salpicà a industrials i polítics de la tercera república, reflexiona sobre la classe obrera, sobre les seves dues organitzacions; la Confederació Sindical i el Partit Socialista, i sobre els seus principals instruments: la vaga, la negociació col·lectiva i la consulta obrera.

Sembla evident que avui, tot i Panamà, la situació és una mica diferent. Ho és pel Partit Socialista francès, que ja no és una eina al servei del i de les treballadores, sinó ben al contrari, el jou amb el qual se’ls vol sotmetre a la pèrdua dels seus drets i condicions de vida i de treball actuals. Deia Jaurés: “La classe obrera no podrà assolir el seu objectiu, sinó és elevant-se a l’estat de força econòmica i de força política, en Confederació Sindical del Treball i en partit polític socialista.” En la part política la classe treballadora s’ha quedat sense referents, i en la part sindical avui manca a Europa aquell sindicalisme “ampli, poderós, lliure i fortament disciplinat”.

Apel·lava el líder francès a què, davant la decepció, es realitzés un immens esforç metòdic d’afiliació, d’educació, de lliure disciplina, es fes front al conflicte entre treballadors/es mitjançant el referèndum, la vaga i el conveni col·lectiu. Avui, 100 anys després, el dret de vaga torna a estar amenaçat i el principal objectiu de les reformes que imposa el règim de la governança és el d’afeblir la negociació col·lectiva. El que ha canviat és també en bona part la percepció del treball. Aquest es presenta, no ja com un mitjà de vida i d’organització social, sinó com un dret esporàdic o un privilegi que es guanya per la via de la precarietat i que mai dona per a poder-se emancipar.

Aquest descrèdit del treball; precari, mal pagat, incert, ha suposat la major victòria de l’ofensiva neoliberal. Desacreditant el treball és com s’han desacreditat les institutions del treball organitzat, ja sigui la negociació col·lectiva o el diàleg social. Deia Jaurés que “els treballadors prendran consciència de la seva força profunda, de la força vital del treball”, i avui el treball és poc més que un succedani d’una activitat remunerada, exposada a l’arbitrarietat del capital. Si la revolució social era per al pare del socialisme francés la confiança del proletariat en sí mateix, avui el bé més preciat que hem de recuperar és precisament aquesta confiança.

En aquest sentit el que cal és recuperar l’espina dorsal que, en allò ideològic, ve a ser el projecte polític de partit, i en allò relatiu a l’organització del treball, el sindicalisme de classe com a perspectiva de progrés social i d’igualtat. “Els partits son necessaris: no els clans ni els grups d’ambicions, d’apetències i de vanitats reunits en torn a persones, sinó els grups de força reunits al voltant d’idees, programes, doctrines”. Això és el que en aquests dies dolços s’anuncia a les places i als carrers francesos. Que continua viva la lluita per les idees, i que potser la més important de totes elles és la del treball emancipat, com a fonament de qualsevol societat justa.