El llot de la història

La resposta d’Angela Merkel a l’emergència migratòria ha permés aflorar a Alemanya un romanent de reacció social i política que semblava eradicat. El resorgiment d’un discurs inspirat en la intolerància i el patriotisme s’ha fet palés en manifestacions com les convocades per Pegida, en els recents resultats electoral d’Alternativa per Alemanya (AfD), però també per boca i lletra d’alguns destacats intelectuals. Christian Schröder parlava en un article recent d’una ‘falange’ de populars eminències, en la que s’hauria d’encabir a filòfos i literats com Sloterdijk, Safranski o Botho Strauss.

Qui potser expressa de manera més clara els eixos d’aquesta nova narrativa sigui Marc Jongen, Assistent de Peter Sloterdijk quan aquest era rector a Karlsruhe i actualment Vicepresident d’AfD al Land de Baden-Württemberg. Fa dues setmanes en una entrevista al diari suïss NZZ, aquest destacat ideòleg d’Alternativa per Alemanya desgranva els ingredients d’un ideari que ens transporta a una altra època. El primer d’ells és el clàssic de l’enemic interior (una ‘casta’ de banquers i buròcrates corruptes), i de l’enemic exterior, una marea incontrolada d’immigrants econòmics entre els que s’amaguen radicals i terroristes.

A aquest primer enunciat li segueis un segon clàssic, el de la teoria de la conspiració. En una altra entrevista recent Peter Sloterdijk, que ja havia utilitzat amb anterioritat el concepte ‘d’arma poblacional’ (Bevölkerungswaffe) amb tal d’etiquetar l’evolució demogràcia als països àrabs, vacitinava: “Algun dia es podrà llegir qui ha dirigit els fluxos de refugiats”. Aquesta visió paranoica inspirada en la lògica del socialdarwinisme, incorpora, en el cas de Jongen, una crítica a l’estatus quo institucional que, en la tradició parasitària de l’extrema dreta, manipula i adultera conceptes com el de ‘postedemocràcia’ de Colin Crouch.

Amenaçada per la migració i per la burocràcia d’unes institucions venudes a interessos exògens, Alemanya s’enfronta a més a la manipulació per part d’una premsa a la que Pegida difama com a mentidera (Lügenpresse), i Sloterdijk defineix com ‘èter de la mendida’. El filòsof de les esferes afegeix que, en relació al terrorisme, els mitjans posen per davant l’esgarip sensacionalista a la responsabilitat i es posa a gust definint el terror “com un gènere de la indústria mediàtica de l’entreteniment”. Jongen, menys imaginatiu, prefereix recòrrer al tòpic més suat de la histèria i de la tergiversació endèmica.

Però on potser millor es distingueixen els paralelismes històrics d’aqeusta catèrvola pseudo intelectual, és quan apareix el concepte d’indefensió. Sloterdijk ja fa referència al principi de la seva entrevista a ‘Cicero’ als abusos i denúncies de colònia i imprimeix així a la ‘vulnerabilitat’ nacional una connotació ‘sexual’. Jongen reforça aquesta deriva denunciant la falta de valor i de ‘virilitat’ d’un poble, l’alemany, condemnat al infantilisme després de la 2ª guerra mondial i que no va poder assolir la seva ‘maduresa’ fins a la reunificació. Aquesta concepció ‘orgànica’ de la nació com a subjecte històric sembla confirmar els pitjors presagis.

D’altres ingredients ‘clàssics’ com el victimisme, la crítica a l’autoengany i a la falsa moral queden perfectament recollits quan arribem al final de l’entrevista amb Jongen: “Sempres s’ha de qüestionar fins a quin punt la moral, el objectiu i les conviccions de la superestructura d’una societat garanteixen la seva supervivència, fins a quin punt son culturalment sostenibles. Amb la hipermoral que domina actualment l’opinió pública no tan sols no es pot construir un estat, sinò que s’enverina el clima social per no poder-se viure”. La referència al verí i a la ‘supervivència’ cultural sembla quelcom més que una reminiscència.

El concepte d’hipermoral ja va ser utilitzat per a qüestionar la coherència i la necessitat del debat sobre la cupa històrica alemanya després del nazisme (‘Vergangenheitsbewältigung’). En aquell moment s’haguès pogut utilitzar aquest concepte per a mostrar com la socialització de la culpa pels brutals excessos del nacionalsocialisme no havia servit sinò per a amagar darrera del mantell de la ‘culpa col·lectiva’ la responsabilitat individual de potentats, militars i polítics. No va ser així, sinó que s’utilitzà per a silenciar qualsevol debat ‘infantil’ sobre el propi passat en ares de la reunificació i de la ‘maduresa’ del projecte nacional.

Fins a quin punt el tancament en fals del debat sobre la culpa va ser una errada ho demostra avui el discurs de l’AfD i dels Jongen i Companyia. Aporten al procés de renacionalització d’Europa un component alemany que resulta profundament estremidor i sembra el projecte europeu amb auguris dolents. Jorg Seesslen ho definia fa ben poc amb encert a les pàgines de ‘Der Spiegel’: “El fi del món no te que veure amb els refugiats, sinó amb el costat contrari: Amb una Europa que es tanca hermèticament, que es renacionalitza i s’endinsa de nou en el llot semifeixista.”