Solstici d'Europa

El populisme europeu te els seus propis temples. El principal temple alemany sens dubte és el rotatiu groc ‘Bild’, mentre que el britànic és, amb tota certesa, el infaust ‘The Sun’. El dia després del Consell Europeu que havia de facilitar la permanència del Regne Unit en la Unió Europea, tots dos comentaven l’èpica cimera protagonitzada pel britànic Cameron. Si el tabloide més llegit en llengua anglesa li dedicava el sisè lloc en la seva portada a una notícia sobre una parella de “buròcrates alemanys” sorpresos en una situació compromesa en una inhòspita habitació del complex europeu, ‘Bild’ oferia un titular digne de figurar als anals del periodisme: “Els Europeus no som idiotes”.

El pasquí populista alemany celebrava amb aquesta generosa constatació que la Unió Europea havia demostrat finalment quelcom de sentit comú, no tant per donar-li corda al premier britànic, sinó per donar un primer pas en la direcció correcta; tancar-li el pas al ‘turisme social’ en Europa. Aquest tòpic, com el de la ineficiència i allò superflu de la Comissió, o la mandra congènita de la ciutadania mediterrània, és una de les màximes que regurgita de manera crònica la premsa populista en el nord d’Europa. La tebiesa de ‘The Sun’ sens dubte tampoc tenia altra raó que la d’estar encara negociant els termes i condicions del seu suport a Cameron en ares del referèndum del proper 23 de juny.

Tanmateix, al marge de la premsa groga, el món anglosaxó ha aportat a Europa altres elements que son d’agrair, com la seva arrelada vocació per la democràcia i les llibertats civils. També se li ha de reconèixer al Regne Unit que mai ha pretès enganyar a ningú sobre la seva relació amb Europa, presentada sempre com un matrimoni de conveniència, això és, un compromís en el que el sentiment és substituït per la satisfacció mútua d’interessos estrictament comercials. Així Londres sempre ha dit que l’Europa del mercat, la única que li interessa, no havia de subeditar-se a la construcció política d’una Unió percebuda com una agressió contra la seva identitat històrica.

Però si bé el punt de vista del Regne Unit i la seva manca de compromís europeu son respectables en tant que nació sobirana, el que resulta del tot censurable és la inconsistència de l’estratègia europea en la negociació que s’escenificà la setmana passada a Brussel•les. En primer lloc per permetre que amb qüestions urgents i tan poc ajornables com la crisi humanitària a la Mediterrània, la necessitat de recompondre la cohesió social i econòmica a Europa o d’avançar en la unió bancària, la cimera fos segrestada per la fatxenda i el galleig del tori britànic. En segon lloc per negociar a la baixa sobre els drets socials europeus sense disposar d’un mandat democràtic.

Les prioritats de l’agenda de Cameron pel Consell Europeu eren cinc. Evitar la pèrdua d’influència per no pertànyer a l’euro, distanciar-se de l’aspiració estratègica de la unió política europea, impulsar mesures econòmiques liberals, augmentar la possibilitat de veto a les lleis aprovades pel Parlament Europeu, i limitar els beneficis socials per als treballadors/es migrants. El fet que els mandataris europeus acceptessin una rebaixa en aquest últim punt és especialment vergonyant i motiu afegit d’oprobi per a la actual direcció política del projecte europeu que sembla no distingir-se pel que fa ‘l’egoisme d’estat’ d’aquell que caracteritza al Regne Unit i la seva inspiració neoliberal.

Al relativitzar el dret dels treballadors/es a no ser discriminats en l’accés a les prestacions socials per raó d’origen, el Consell ha posat en qüestió la vigència de l’article 45 del Tractat, de Reglaments tan bàsics s com el 492/2011 i ha obert la porta a una progressiva dilució dels drets fonamentals de la ciutadania europea. Ja el conegut com a ‘paquet de mobilitat’ marcava aquesta tendència, essent el ultimàtum britànica no més que una excusa per avançar sobre aquest objectiu. Però la derrota ideològica que celebrava ‘Bild’ és profundament preocupant per altres tres raons: Perquè transmet un missatge equivocat en relació a la solidesa i coherència del projecte Europeu, per cedir la iniciativa a l’extrema dreta representada per partits com UKIP, i per aprofundir el dèficit democràtic d’aquelles decisions estratègiques que ens afecten a tots/tes.

Si be el Regne Unit te ple dret a la ratificació democràtica de la seva permanència en Europa, aquesta decisió no hauria de comportar automàticament una rebaixa del model social europeu. Tot i que contribuent net, Gran Bretanya te prous raons per romandre a la Unió, i no tan sols pels interessos de la City londinenca. Que Cameron hagi programat el referèndum pel solstici d’estiu te una certa càrrega simbòlica. És el dia més llarg de l’any i és també el dia en el que cremem tot allò que ja no serveix i celebrem el triomf del sol sobre les tenebres. No queda altra que desitjar-li als britànics que aquell dia votin amb total llibertat de consciència, i que ho facin pensant en que no tan sols voten sobre la seva sortida de la Unió, sinó també sobre un compromís definitiu i seriós per a formar part d’aquest projecte social i polític. En qualsevol altre cas, realment se’ns quedaria cara d’idiotes.