Coacció

El judici als 8 d’Airbus ha posat en evidència que el govern del PP no tan sols és una rèmora del passat autoritari d’aquest país, sinó que es recolza, en la seva vocació repressora, en una legislació que convé canviar de manera immediata. Així el ja tristament famós paràgraf 3er de l’article 315 del Codi Penal, és un anacronisme heretat de l’article 496 del codi de 1976, concebut per a intimidar a les organitzacions sindicals en la seva lluita per una transició democràtica. En ell es sanciona amb força a qui “actuant en grup o individualment, però d’acord amb altres, coaccioni a altre persones a iniciar o continuar una vaga”.

Al dret penal la coacció es defineix com la “violència material o moral que s’exerceix sobre un altre per obligar-lo a fer el que no vol”. Sembla evident que aquest paràgraf no es refereix a la intimidació, sinó a actituds violentes i clarament amenaçadores. En les vagues en les que he participat, no he presenciat mai violència o amenaça per part dels piquets, però sí que he vist com aquesta actitud s’ha integrat en el paisatge laboral i social d’aquest país, normalitzant-se en el marc d’una tasca de sapa legislativa, que el Partit Popular ha desplegat sense contemplacions. Així la coacció es presenta avui en una casuística ben diversa:

Coacció és per exemple quan l’empresari amenaça amb acomiadar a qui no accepti canviar el seu contracte per un altre a temps parcial, i treballar la resta de la jornada en negre.

Coacció és quan el patró li diu al treballador que si no renuncia a la indemnització que li correspon, no tornarà a treballar en el sector, en el poble o en la comarca.

Coacció és quan s’amenaça al treballador/a accidentat perquè declari al metge que les seves ferides son el resultat d’un accident domèstic, i així evitar que intervingui la Inspecció.

Coacció és quan el cap de personal es passeja amb una llista i va preguntant qui vol complir amb el seu dret de vaga, per anar ratllant ostensivament els noms.

Coacció és quan es trasllada la producció a un altre lloc per diluir el impacte d’una vaga, o es contracta a treballadors per a substituir als i les vaguistes.

Coacció és quan es deixa sense treball, encallat davant la seva taula, al magatzem o la fàbrica, al que ha protesta i s'exerceix sobre ell/a un assetjament moral que pretén ser exemplaritzant.

Coacció és quan s’acomiada a un o una candidata a delegat/da per alguna llista sindical abans es celebrin les eleccions, intentant així intimidar a altres possibles candidats i candidates.

Coacció és quan l’alternativa a la mesa de negociació no és altra que acceptar una reducció de salari, o fer-se ‘responsable’ de que es traslladi l’empresa.

Coacció és quan es denuncia a 300 treballadors/es i sindicalistes per participar en una vaga i es persegueix amb especial acarnissament a qui representa al sindicat.

Coacció és, en definitiva, quan a una de cada 4 persones no se li compleix el seu dret constitucional al treball, quan es fa dependre el crèdit a un país de retallades que neguen drets i garanties fonamentals, quan 100 famílies son desallotjades a diari de les seves vivendes i condemnades a la marginalitat i la pobresa. Coacció és quan s’interpreten els resultats electorals com si fossin un afront o despropòsit, la impunitat davant la corrupció, la mordassa davant la protesta, la presó davant la dissidència i la ma que aixeca la pistola i dispara a l’aire, ja sigui al congrés o davant el piquet en una vaga.

D’alguna manera el dia de vaga, i especialment el de la vaga general, és el dia en el que es denuncia col•lectivament la coacció que exerceix de manera permanent el capital sobre el treball. Perquè és la lògica de la cobdícia, del dret al benefici, aquell que converteix a les persones en una posició en un full de càlcul, el que coacciona i coarta les llibertats que son fonamentals, com el dret al treball, a l’habitatge, a l’educació o a una bona atenció sanitària. El dia de vaga el treballador trenca, per un temps, el contracte social i recorda que és l’acord de les parts i no el dictat del poder, el que fa possible la convivència.

Hem d’estar agraïts als 8 d’Airbus i a tots aquells i aquelles que amb valor i posant-se en risc, han defensat i defensen el dret de vaga. La OIT ha denunciat la pressió continuada que s’exerceix sobre el conveni 87, també la CES o la CSI, que li dedicà una jornada de lluita el passat 18 de febrer. A l’estat son molts els líders polítics i partits democràtics que s’han afegit a la denúncia de les maneres d’un partit que sembla inspirar-se en l’esperit autoritari que és propi d’altres èpoques. Un partit que, posat contra les cordes per la infàmia i la corrupció, pretén reprimir el dret a la protesta i a la llibertat d’expressió.

Recentment el beatífic Fernàndez Díaz instrumentalitzava una vegada més el terrorisme per a coaccionar la política d’aliances democràtiques a l’estat espanyol. Al mateix temps s’ha intensificat en el seu propòsit, arremetent contra titellaires, músics i opositors polítics, l’ofensiva contra la dissidència i la crítica social. Sembla evident que és l’odi de la titella del poder financer, industrial i mediàtic, el que s’abalança contra tots aquells/es que reneguen dels fils i pretenen recupera l’aspa de comandament sobre les seves pròpies vides. Pensarà el PP que al país de les titelles el titellaire és e rei, sense entendre que la ciutadania i la classe treballadora no son un guinyol o una marioneta, sinó un subjecte de dret que actua des de la llibertat de consciència.