Consentit

La investidura a la que es presenta en Pedro Sánchez aquesta setmana o porta el cuc o es poc més que un exercici simbòlic. La negativa de ‘Podemos’ a recolzar un programa que ha estat negociat en paral·lel i que porta el segell inconfundible de C’s, posa la decisió en mans del Partit Popular. Aquest podria afavorir amb la seva abstenció en segona votació un govern en minoria tant al congrés com al senat, o sentenciar la iniciativa del líder del PSOE amb el seu vot contrari. Sigui per una o altra via, l’acord subscrit el passat dimecres te escasses possibilitats de prosperar, però sí que ens dona pistes sobre les polítiques que podrien inspirar un futur govern de coalició més o menys tàcit o evident entre el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans.

Les paraules de Sánchez a l’hora d’anunciar que ‘hem cedit perquè guanyin tots els espanyols’ situen el secretari general en la tradició pragmàtica d’un Partit Socialista que, tot i amb majoria absoluta, sempre ha trobat raons de pes per moderar el seu potencial de transformació social. En el cas de l’acord amb Rivera, l’excusa és fins i tot de caràcter previ, diguem-ne que estructural, i permet així als ‘Sevilla & Companyia’ aplicar-se en una altra de les habilitats històriques del PSOE, l’ambigüitat programàtica. Per molta tralla que el candidat hagi volgut donar a Podemos, condicionant el que siguin o no d’esquerres al seu recolzament tàcit a l’acord amb C’s, sembla obvi que qui hauria d’aclarir la coherència ideològica d’aquest pacte amb els valors de la socialdemocràcia, és ell.

El ‘Acord per a un govern reformista i de progrés' s’ha d’estudiar en profunditat, però, com es desprèn de l’anàlisi d’experts com en Juan López Gandía, juntament amb alguns aspectes positius, com el major protagonisme que es concedeix al diàleg social, les bones intencions en relació a la recuperació de l’Estat del benestar, les facilitats per al treball autònom o el restabliment del Pacte de Toledo, hi ha també raons de pes per a qüestionar que aquest programa permeti revertir la regressió social i superar els dèficits estructurals que enfronta actualment l’estat espanyol. Així hi concorren dues qüestions. La primera, la idoneïtat de les mesures proposades. La segona, la viabilitat en relació als recursos pressupostaris i a la pròpia coherència fiscal que planteja l’acord.

En relació al principal problema que pateix la societat espanyola, la desestructuració paulatina i la pauperització del seu mercat laboral, aquest acord que, en paraules d’en Albert Rivera, inclou el 80% del programa electoral de Ciutadans, és lliberal en el fons tot i que pretengui presentar-se com a progressista en les formes. Així si l’acord és ‘de progrés’, també la solució a la vella qüestió de la contractació ve de la ma d’un nou contracte què, com senyala López Gandía, no deixa de ser un oximoron en sí mateix. El contracte ‘estable’ i ‘progressiu’, que millora el contracte temporal al preu d’empitjorar l’indefinit, margina definitivament la causalitat com a raó necessària per a justificar la temporalitat i no prevé ni la rotació, ni l’encadenament de contractes.

Qüestions tan actuals com l’abús del treball parcial queden relegades d’un acord que sí introdueix derives neoliberals com la complementació dels salaris a càrrec del IRPF (subvenció del treball pobre), redunda en la contenció salarial (SMI), i, tot i la suposada recuperació de la negociació col·lectiva i de la concertació, no reverteix el dèficit democràtic i social que van introduir la reforma laboral, la LOMCE o la llei mordassa. La suposada recuperació de l’estat del benestar s’ha de qüestionar en fons i forma en un acord que no introdueix reformes fiscals i tributàries més enllà de la rebaixa del impost de successions, i que redunda en un escenari d’una més que probable ‘racionalització’ de la despesa pública (liberalització, flexibilització, privatització).

Com assenyalava amb encert Vicenç Navarro la setmana passada, el principal obstacle per a negociar amb Podemos no ha sigut el referèndum català, sinó la sintonia i deute del PSOE amb el consens ‘ideològic’ que marca el poder econòmic i financer d’aquest país. Amb l’acord subscrit amb Ciudadanos, el Secretari General del PSOE no es presenta com ‘Home d’estat’ i herald de la ‘unitat nacional’, sinó com ‘Home d’empresa’ i alumne avantatjat del ‘pragmatisme liberal’. La ficció mediàtica de la consulta sobre l’acord, que ha estat presentada como una victòria pírrica (quan l’ha votat el 40% dels militants, això és, 73.920 persones i el 0,15% de la població), no pot ocultar un preocupant dèficit de vocació democràtica en un partit què, lluny de buscar el consens entre les forces de progrés, reclama el consentiment per part de qui encara decideix i mana en aquest país.