Cercle viciós

“Per a les nacions, la riquesa es com el fem per a les granges. Quan s’estén de manera uniforme sobre la terra com abonament, enriqueix el conjunt. Quan la fem es concentra en un munt, la terra s’empobreix i no hi creixerà res en ella”. Aquesta cita del ministre baptista Walter Rauschenbusch, comparant l’acumulació de la riquesa amb un munt d’excrements, reflexa a la perfecció l’esperit crític d’una època, la primera meitat del segle XX, en la que la societat nord-americana va saber fer escac a la plutocràcia dels Estats Units. El sindicalista i editor Sam Pizzigati recull el relat d’aquesta lluita en un llibre que resulta estimulant des del seu propi títol: ‘Els rics no sempre guanyen’.

Aquesta crònica de la lenta victòria sobre l’élite empresarial i financera dels EEUU, arrenca a finals del segle XX, quan els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, portaven ja masses anys “doblegant-se vilment davant els interessos empresarials” i explotant “cínicament les animadversions racials, religioses i regionals del país”, amb tal de distreure l’atenció pública. Va ser aquesta una època de polítics sense voluntat, sense missatge i amb el carisma d’un Calvin Coolidge, el president del que es deia que havia sigut deslletat amb un cogombret en vinagre. Els paral•lelismes que proposa Pizzigati resulten molt suggerents en ares de l’actualitat i no tan sols perquè algunes cares, músties i agres ens semblin conegudes.

El líder socialista Víctor Debs plantejava en aquells temps un repte que segueix essent actual: “O be donem nova vida a la democràcia o aquesta deixarà d’existir”. Després de la fallida financera de 1929, el capitalisme mostrava la seva cara més amarga i patètica, la d’un gegant estúpid i maliciós, en paraules d’una revista de l’època. Si be alguns pretenien presentar la crisi com una catàstrofe natural, la major part de la població sabia que aquella crisi era conseqüència d’una forta concentració de la riquesa, que havia comportat una perversa concentració de poder. La creixent resistència social, després de 30 anys de denúncia i de protesta, acabà per convergir en una resposta contundent que posà límits als excessos de l’élite.

El New Deal de Franklin Delano Roosevelt permeté acotar, pas a pas, aquest poder, separant la banca comercial de la banca d’inversió mitjançant la llei Glass-Steagall, reforçant la capacitat contractual dels sindicats amb la Llei Nacional de Recuperació Industrial, divulgant els salaris dels executius, estenent la previsió social i, finalment, amb una política fortament redistributiva. En vespres de la Gran Depressió el 1% més ric acumulava als EEUU el 23,9% dels ingressos. A l’any 2007, a les portes de la Gran Recessió, aquest 1% acumulava el 23,5%, un paral•lelisme que tampoc és aliè a la nostra pròpia economia, on el 1% més ric de la població acumula gairebé la mateixa riquesa que el 80% més pobre.

Als EEUU els impostos progressius i la no ingerència en la gestió del conflicte treball-capital, van impedir en el marc del New Deal i de la II Guerra Mundial, l’acumulació indecent de fortunes i afavoriren l’aparició d’una àmplia classe mitja. Aquesta pervisqué fins als albors de la restauració plutocràtica que coincidí amb l’aparició d’un jove John F. Kennedy, promotor de la cultura del ‘creixement’ i autor d’una altra imatge per a la història: “Una marea creixent aixeca tots els vaixells”. Avui, entre runa i runa submarina, sabem fins a quin punt el retorn a la desigualtat portà una nova crisi, tot i que a diferència de la gran depressió, la nostra gran recessió no ha permès ‘recuperar’ els drets laborals, ni tampoc la fiscalitat o la inversió pública.

El revelador informe d’Intermon Oxfam ‘Una economia al servei del 1%' mostra com és de desproporcionada la distribució actual de la riquesa. A nivell global només 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que 3.600 milions. Aquestes 62 persones han incrementat la seva riquesa des del 2010 en un 44%, mentre que la riquesa de la meitat més pobre es reduïa en un 41%. El fonamentalisme de mercat s’ha instal•lat també a l’estat espanyol, el país on, després de Xipre, més ha crescut la desigualtat de tots els que formen part de l’OCDE. Avui tan sols 20 persones posseeixen i ostenten la mateixa riquesa que el 30% més pobre, i la gran empresa cultiva, com en els salvatges anys vint, la cultura del monopoli, del frau i l’elusió fiscal.

A dia d’avui hi ha 17 empreses del IBEX que no paguen impost de societats a l’estat i la inversió espanyola a les Illes Caiman és 64 vegades superior a la que es realitza per exemple a Alemanya. A diferència de la gran depressió nord-americana, el intent continuat d’evitar la fiscalització de les rendes altes, promovent la fiscalitat indirecta (IVA...), no aixeca polèmica, com tampoc ho fa la cultura de la desregulació i la individualització de les relacions laborals. La plutocràcia pàtria campa a plaer i se’n riu dels escarafalls dels partits de progrés quan diuen que volen aixecar una alternativa real a la cultura de la cobdícia, de la injustícia i de la irresponsabilitat permanent. Sense alternatives organitzades i reals ni tampoc programes d’emergència, entregats al personalisme i la teatralització política, el únic que se’n beneficia és, com sempre, l’inesgotable ‘cercle viciós’.