Fariseísme 3.0

El 4 de febrer de 2011, fa ara 5 anys, en Felipe González es referia en un article amb notòria amargor al fòrum de Davos. S’hi lamentava que la política, com representació dels interessos generals, deixava anar de nou les regnes del mercat, permetent que ‘l’esperança es convertís en melangia’ i encoratjant la incubació d’una nova bombolla financera. Per a aquells/es que es van sentir identificats/es amb la lucidesa de l’anàlisi, la constitució, dos mesos més tard, de la societat de capital risc Tagua Capital, impulsada i presidida pel que fos Secretari General del PSOE, resultà certament xocant.

Felipe González no tan sols intentava amortitzar així les relacions polítiques encunyades al llarg de gairebé 14 anys com a President del govern, sinó que s’acompanyava en l’empresa de representants rellevants de l’élite financera, provinents, entre d’altres, de la banca March, de Merryl Lynch, o de Goldman Sachs. Aquesta posada de llarg i la voluntat de rendibilitzar la seva trajectòria pública, havien tingut ja dos capítols previs: Com a assessor del multimilionari mexicà Carles Slim, i, des d’uns pocs mesos abans, amb la seva incorporació com a conseller independent al Consell d’Administració de Gas Natural.

No pot sorprendre amb aquest transfons prou farisaic, que González en una entrevista recent, es despatxés sense posar-se vermell, sobre els ‘trilers’ de la política, el ‘Govern del Ibex’ o la urgència que exigeix avui tallar de rel la ‘corrupció rampant’. Delatava així que, lluny d’un ornamental gerro xinés, allò seu és més propi de l’Egipte dels faraons. Esperem que dels 94 mandataris que el milionari australià Fred Clive Palmer escollís pel Club de Madrid, no tots siguin com Felipe, o el projecte pot acabar per fer ombra a altres dues iniciatives d’aquest magnat; reflotar el Titànic i reproduir dinosaures en un entorn controlat.

En la desafortunada entrevista, la nostra mòmia socialista, acabada de fugir de la seva piràmide en algun humit bosc tropical, dedicava paraules molt dures a una alternativa social i política molt propera a la que ell mateix encarnà i liderà fa ara uns 35 anys. Titllava així als diputats/es de Podemos de farsants i adeptes a un autoritarisme postmodern que batejà com ‘leninisme 3.0’. Tot i els matisos previs (encara més ofensius per qüestionar la solvència intel•lectual dels votants del partit d’Iglesias), l’actitud de Felipe esdevé profundament corrosiva pel marc democràtic de convivència que diu defensar amb tant deler.

Reprodueix Gonzàlez amb la seva anàlisi la posició de trinxera promoguda pel bipartidisme i elevada a dogma hegemònic pels mass media amb el suport del capital financer i de les grans empreses. Els seus axiomes son tres. El primer d’ells diu que la transició fou ‘la millor de les transicions possibles’, la segona, que no hi havia alternativa a la devaluació política i social imposada a l’empara de la crisi, i la tercera que no hi ha alternativa democràtica a l’alternància PP-PSOE. L’optimisme del ‘millor dels móns possibles’ potser li funcionés prou bé a en Leibniz, però grinyola estrepitosament quan s’aplica a la nostra història recent.

La transició no acabà amb la corrupció endèmica, ni amb la crònica tensió territorial, ni amb el subdesenvolupament social. Els 30 anys de bipartidisme no han solucionar en el plànol econòmic els problemes estructurals derivats del franquisme, ni tampoc han posat remei al dèficit crònic en drets i serveis que segueix patint avui la ciutadania. Els calamitosos errors en les polítiques macroeconòmiques a l’hora d’entrar en la Unió Monetària i l’aplicació a peu de lletra dels receptes enverinats de l’austeritat, han condemnat el país a una regressió social i democràtica que no poden amagar ni el maquillatge estadístic ni la propaganda institucional.

Avui s’esquilmen les arques de la seguretat social, s’incrementa el deute públic fins a nivells insostenibles, i s’estén la dependència, la pobresa i la precarietat laboral. Al mateix temps s’estén la xacra del frau i l’elusió fiscal, creix l’economia informal i s’invoca la ‘recuperació’ posant tota esperança en la reedició de la cultura del ‘pelotazo’ y el malbaratament que tant van marcar els temps d’en González i en Aznar. L’Espanya que defensa Felipe és, en definitiva, la que margina la integritat, el mèrit i la responsabilitat i situa la democràcia, no com un dret i una llibertat de la ciutadania, sinó com un patrimoni generacional.