Banc de proves

Mariano Rajoy està per sobre dels bancs, com a mínim dels que son per asseure’s i descansar una estona. El seu recent número a Benavente, s’inscriu dins la lògica de la política espectacle que tan bons resultats ha donat a Santamaria o a Iceta, i que també seduí abans a en Albert Rivera, Pedro Sánchez o en Pablo Iglesias. Es tracta probablement de donar una pàtina de normalitat a la política, ja sigui des d’una cuina o un cafè, en un país en el que la política és qualsevol cosa menys normal. Potser es persegueixi convertir el seu exercici en quelcom agradable i proper, quan a llarg de quatre anys ha sigut poc més que esbroncada i decepció.

També els demés líders floten aquests dies somrients i relaxats a una distància prudent per sobre dels nostres caps. Des de les faroles i marquesines exhibeixen faccions i trets als que els dissenyadors han donat un especial relleu. Diríem que la tendència ‘photoshop’ d’aquesta campanya és la de posar especial èmfasi en el contrast, com si el polític o política fos a saltar del cartel. Així probablement es pretén evitar que el/la candidat/a en qüestió es difumini en l’ambient, s’evapori abans d’hora, víctima de la seva lleugeresa i d’aquella metamorfosi en paladí, rapsoda i entabanador que els assalta quan els sobrevé el zel electoral.

La creixent escenificació del lideratge és una conseqüència natural de l’atonia generalitzada que ha infectat la política els darrers anys. Una de les imatges més xocants i que millor defineixen aquesta davallada, és la d’en Françoise Hollande en la seva cadira en l’homenatge a les víctimes dels brutals atemptats de París. Apartat i distant, pretenent visualitzar que tota la nació és aquest únic home; melancòlic, dolgut, rabiós, aquest tipus de lideratge és cosí proper d’aquell que es puja al banc de l’extravagància o dona veus des de la tarima o el faristol. És pura exhibició i espectacle de qui te ben poc de polític i molt de gestor.

El descrèdit de la política que pretén edulcorar aquesta teatralització de les campanyes és fruit d’una imparable transmutació. L’abandonament de l’ideologia, d’un model o d’uns valors als que sotmetre l’exercici polític, ha comportat una clara pèrdua d’assertivitat, de determinació. Així s’ha fet palesa una disposició, una dependència cada vegada més latent, per buscar una força major o un principi rector que justifiqui la manca de projecte. Així el mercat o la nació s’han convertit en els aliats naturals d’una farsa que precisa de lideratges atractius i d’una eloqüència que dissimuli la penúria dels arguments.

No deixa de ser interessant observar els lideratges que concorren en aquesta campanya. Al marge d’en Rajoy, que és en essència l’antilideratge personalitzat i que serà així la inspiració de tots aquells que han deixat de creure o mai han cregut en la política, dels tres altres candidats, n’hi ha dos que destaquen pel seu disseny apol•lini, com si haguessin saltat en aquest mateix instant del motllo en el que s’ha forjat la tan esbombada regeneració. La única diferència entre tots dos és que, en el cas del PSOE, el missatge ve a ser el de sempre, l’alternativa bipartidista, mentre que en el cas de Ciutadans, es pretén ser l’alternativa ‘al’ bipartidisme.

Ni l’un ni l’altre canviaran res. Funcionaran per força major i trairan al poc cadascuna de les seves promeses. En el cas de Podem, la confluència de diferents sensibilitats ens dona alguna esperança en un lideratge compartit, tot i que podria passar factura una possible vocació messiànica. En relació al paper del lideratge en la política actual, també resulta apassionant donar un cop d’ull al que passa a les CUP. Després de temptar la seva ‘maduresa’ política amb el ja famós ‘croissant de xocolata’, alguns dels seus ‘representants’ (aquí no hi ha ‘lideratges’), han començat a trontollar i pretenen influir en l’assemblea des de la tarima mediàtica.

Que un partit de l’esquerra radical i marxista vagi a fer jocs malabars per permetre que, en nom de la pàtria, es garanteixi la continuïtat en el poder d’un partit burgès i neoliberal, seria la prova definitiva de que preval la gestió i no la política. Si en Catalunya tot i les retallades, la reforma laboral, el TTIP, Adigsa, Palau o ITV, torna a triomfar l’apol•lini Artur Mas, portant-se pel davant l’assemblea de la CUP, la cosa pinta malament. Potser el 21D sigui el moment per a reflexionar com aprofundir quelcom més en la cultura democràtica de l’esquerra, i convertir la ciutadania d’espectadora, en protagonista directa de l’exercici polític.