La roda d'hàmster

La Comissió Europea presentà la setmana passada l’Estudi Anual de Creixement 2016. Aquest document situa les línies directrius anuals de la governança econòmica europea i marca les prioritats per als pressupostos estatals. La publicació d’enguany, amb el títol una mica ampul•lós de ‘Consolidació de la recuperació i impuls a la convergència’, repeteix la lletra d’altres anys tot i que amb una música una mica més harmoniosa. Així plateja la ‘recuperació’ econòmica com una oportunitat per a recuperar justícia i cohesió mitjançant la inversió social, la creació d’ocupació ‘estable’ i la prevenció de la pobresa, sense deixar d’insistir a l’hora, en la flexibilització i la desregulació.

El notori grau de convulsió amb el que sembla confrontar-se la Comissió quan pretén engreixar els rossegats engranatges socials mantenint al mateix temps el frenètic ritme que imposa l’ortodòxia neoliberal, queda reflectit en una frase sorprenent: “Un canvi generalitzat cap a uns mercats laborals més flexibles hauria de facilitar la creació d’ocupació, però també hauria de permetre una transició cap a contractes més permanents”. La voluntat d’assolir l’estabilitat mitjançat la flexibilització és un més dels intents de quadratura del cercle que ve realitzant la Comissió al llarg de la seva història. Però al marge dels receptes agredolços de l’estudi prospectiu, convé observar amb una mica més de deteniment els annexos.

Així l’informe sobre el Mecanisme d’Alerta constata per exemple que Alemanya manté un superàvit comercial anual de prop del 10% del seu PIB, proper per tant als 300.000 milions d’€, el que ve a ser quelcom menys que el deute grec, i bastant més que el PIB de països com Irlanda, Hongria o Portugal. Al marge del fet sorprenent que la mateixa Comissió que pretén donar a llum el TTIP tot i que sigui amb fòrceps, reconegui que la Unió va sobrada pel que fa la seva balança comercial global (un dels arguments recurrents per a liberalitzar el comerç), s’ha de pensar en el que això suposa pel paper que juga Europa al món. El lideratge moral que se’ns voldria suposar, llangueix i es mústiga a la vista de la mesquinesa obsessiva que ens inspira.

Recapacitem. El model imperant ens diu que la competitivitat comporta la capacitat d’exportar més del que s’importa. El preu a pagar per aquesta competitivitat és la contenció salarial i l’austeritat en la inversió pública. Sembla evident que el instint de dominació que inspira aquesta visió hegemònica te dos defectes estructurals. Per una banda està el fet de que no comporta cap estabilitat a llarg termini. És aquest un model que no pot servir a nivell global, perquè el ‘mercat’ es circumscriu inevitablement a l’escorça terrestre i no podem exportar tots més del que importem. Per una altra banda implica una redistribució permanent de les rendes del treball a les del capital en ares d’un suposat benefici ‘nacional’.

El discurs neoliberal amb els seus mercats eficients, ordres espontanis i mans invisibles, entranya a més una limitació endèmica. Per considerar que la política no pot sinó interferir en l’economia i que la seva principal funció és la de ‘deixar fer’ al mercat, converteix la democràcia en un exercici de gestió i de màrqueting polític pel que no calen projectes o models socials, sinó que n’hi ha prou amb gestors pragmàtics (d’aquells que no son ni d’esquerres i de dretes). Així es perd la capacitat ‘política’ d’intervenir en altres problemes tan urgents com la degradació ambiental i climàtica, l’extensió de la pobresa extrema o la propagació de la violència i de la guerra.

Davant aquesta entelèquia buida i corrosiva es precisa d’un model social. Aquest no pot sinó ser construït al voltant d’un element que articuli individu i societat i que permeti posar en valor la dedicació, el compromís i la responsabilitat per una banda, i per l’altra el dret a l’emancipació com a persona i com a ciutadà/na. Aquest element de cohesió, aquest vèrtex de dret i de progrés social i humà, no pot ser cap altra que el treball, que convé repensar i treure de la roda de hàmster postfordista en la que continua tancat.

Ja no és tan sols el repte de la digitalització, l’envelliment de la població o el fet de recuperar la demanda agregada com a factor d’impuls econòmic el que precisa de la centralitat del treball, sinó la cohesió, la justícia social i la pròpia viabilitat del projecte democràtic. Quan els propis ‘gerents’ de la Comissió i de l’Eurogrup han sigut desemmascarats com a estrategs de l’elusió fiscal i vassalls de la reproducció del capital, el repte no sembla senzill. D’una o altra manera cal parar la roda i trencar la il•lusió de continuïtat, i renegociar així el paper que li correspon al treball dins la societat.