Un regal col·lectiu

“En tant la desocupació crònica de masses sembli possible, cada Home semblarà l’enemic dels seus companys en la lluita per disposar d’un lloc de treball. Aquesta lluita afavorirà manifestacions encara més repugnants: l’odi contra els estrangers, l’odi contra els jueus, l’enemistat entre els sexes”. La cita, de William Beverdige, apareix en un recent article signat per Guido Iodice i Daniela Palma (‘La filla d’Àngela Merkel i Françoise Hollande, en referència a Marine le Pen). Resumeix la que sembla la principal clau de l’auge del Front Nacional (FN) en la política francesa, fins al punt de tornar a posar contra les cordes a la política tradicional.

Com ja es va fer evident en les eleccions europees de 2014, el vot al FN no prové d’un exèrcit d’esparracats i racistes marginats, sinó que es deu, en bona mesura, al vot d’obrers/es (43%) i empleats/des (36%). L’estratègia de l’extrema dreta francesa a l’hora d’ocupar l’espai de política social abandonat pel socialisme, i erigir-se en denunciant del ‘horror ultraliberal’ i de la ‘societat de la pobresa i de al desigualtat’, li ha valgut la capacitat de determinar l’estratègia electoral dels grans partits, fins al punt de forçar el recolzament del Partit Socialista francès, en no menys de tres regions, al partit de Nicolàs Sarkozy.

Sami Naïr ho resumia aquest diumenge recordant que aquest és el resultat de “més de 30 anys de demagògica i d’impotència política”. El darrer capítol en les traïcions neoliberals al ideari socialdemòcrata, escrit, colze a colze, entre Hollande y Valls, li ha suposat al PSF perdre cadascuna de les eleccions que s’han succeït al llarg dels darrers tres anys a França. Per molt que el lobby de l’actualitat pretengui amagar-ho, l’ocupació, molt més que el terror o la immigració, segueix essent un dels elements centrals a l’hora de decidir el vot de les classes populars. Una reflexió que mereix ser traslladada a la campanya electoral del 20D.

En relació al Partit Popular, tot i l’esperpèntica estratègia de pretendre que els i les votants confonguin el consum prenadalenc amb la recuperació, semblaria que ja no podran enganyar a ningú... Més allà d’ells mateixos, és clar. “Davant el immobilisme o la inexperiència, les polítiques econòmiques del PP han demostrat que donen els resultats que reclamen els ciutadans: ocupació, prosperitat i benestar”. Així figura com a mínim al programa electoral del partit del 25% d’atur. Aquell que més ha precaritzat l’ocupació al nostre país i més ha espletat l’estat del benestar i ala viabilitat de les pensions al preu d’injectar diners en la banca privada.

En relació al nou partit de la vella política, Ciutadans, el seu guru econòmic Luis Garicano, ha buscat la inspiració directament al nord. Ometent el petit detall que un país amb un 6% d’atur és un referent no gaire òptim per un altre que en pateix una estadística quatre vegades superior, la seva fixació en el contracte únic danès deixa de banda que el preu de la flexibilitat en l’ocupació és el d’una seguretat que ni la despesa social, ni les polítiques actives d’ocupació poden oferir al nostre país. El model socioeconòmic d’Albert Rivera y Cia, és, en definitiva, el del Ibex 35, amb l’atur estructural com a catalizador de la deflació competitiva dels salaris.

I així arribem al nostre propi Partit Socialista, el d’un Pedro Sánchez que busca el seu reflex en el fracàs d’Hollande i de Mateo Renzi. Al marge de l’extravagant inspiració en la figura d’algun assessor de tan calamitosa trajectòria com el ínclit Larry Summers, el candidat del PSOE ha confiat el seu programa econòmic a Jordi Sevila i Angel Ubide, dos empleats del poder financer que no han fet sinó perseverar en els errors de la segona etapa d’en Zapatero i que no semblen tenir altra ambició que la de gestionar el pacte d’estabilitat. A ningú estranya així que el partit socioliberal ni tan sols s’hagi distanciat de la reforma laboral del PP.

En canvi el programa econòmic de Podem i també el d’Izquierda Unida sí ofereixen una considerable solidesa i vocació de transformació social. El pla nacional de transició energètica, les polítiques públiques, l’activació de la demanda mitjançant l’augment del Salari Mínim i el Pacte Nacional per l’Economia productiva son testimoni de la voluntat d’abandonar la lògica financera per adreçar-nos de ple a l’economia productiva. La derogació de la reforma laboral i la reactivació de la negociació col•lectiva, son dos apostes fermes per evitar la ‘polarització social francesa’ i recuperar el més fonamental i bàsic: la cohesió social.