Control social

A Brussel•les estem assistint a una onada de pànic. L’alerta màxima decretada per les autoritats ha enfonsat la ciutat en un clima marcat per l’ansietat i la incertesa. Els carrers buits, el centre i els transports públics controlats per soldats fortament armats, ens traslladen un aura de fatalitat imminent, d’amarga i inquietant exposició al terror més gratuït. Si ens detenim a pensar per un moment que estem a 300 kilòmetres de París, la ciutat on van tenir lloc els brutals atacs terroristes, ens envaeix el dubte de si no serà aquest el nou escenari al que ens haurem de confrontar en un futur immediat. Perquè ja no es tracta de l’experiència traumàtica posterior al impacte del terrorisme, sinó de l’avantsala d’un acte que tan sols és ‘possible’, però que tot i així te conseqüències immediates en la nostra quotidianitat.

El pacte tàcit de no ingerència entre els mitjans de comunicació i el poder polític ha estat segellat en ares de la força major. Aquesta, la força major, és un poder absolut que, sembla ser, agafa vida pròpia en la nostra experiència democràtica i estén la seva ombra més enllà de qualsevol tutela jurídica. Un poder amb la voluntat d’imposar un estat de setge permanent, de dominar aquest erm inhòspit en el que s’instal•la, dia a dia, el presidi postdemocràtic. El paper que tenen aquí els mitjans de comunicació és crucial i rellevant. La reproducció de l’ordre social es realitza preferentment mitjançant dos canals. La formació i l’educació com a constel•lació de valors en la que ens situa el poder per una banda. La construcció de l’actualitat com a succedani ‘controlat i controlable’ de la realitat, per l’altra.

El control de l’agenda temàtica, el disseny permanent del mapa intel•lectual i emocional amb el qual interpretem el món, s’ha demostrat com una estratègia inapel•lable de domini. Per assolir-la calgué una convergència entre els grans grups mediàtics, un enfocament de ‘futur’ per part del capital, que permeté el monopoli sobre ‘l’actualitat’. Actualment la premsa generalista, els butlletins radiofònics, els noticiaris televisius, aboquen les mateixes notícies en un tractament que sembla sovint calcat. Es fa evident una pèrdua del distanciament crític, de la voluntat de qüestionar les dades, de contrastar les fonts, que comporta un balanç mediocre i perillós. De manera especialment pronunciada al nostre país, en el que la llibertat de premsa, així ‘Freedom House’, ha arribat “al punt més baix des de la dictadura”.

La reacció visceral de ‘El País’ davant les crítiques llançades en un recent article per ‘The New York Times’ n’és una bona prova. Que existeix una relació entre l’autocensura, la censura directa i la concentració del capital en un mitjà, no sorprèn a ningú, excepció feta potser d’en Cebrián. Que la crisi i l’enorme endeutament d’alguns grups ha tingut un efecte devastador i que, juntament amb els 11.000 periodistes que han perdut la seva feina els darrers 7 anys, s’hagi perdut també la independència editorial, sembla obvi. Els mitjans de més projecció o bé pertanyen a grans grups internacionals, o a grans fortunes o institucions tan parcials com l’església catòlica. Si al mateix temps pel que fa els mitjans públics, la deontologia és sacrificada per bé de la propaganda governamental, així el Consell d’Informatius de RTVE, la cosa pinta fatal.

Aquesta constel•lació mediàtica a més, té lloc en un entorn polític en el que la llibertat de premsa és restringida constantment, tal i com denuncia l’informe publicat aquestl juny pel Institut Internacional de Premsa. En ell es demostra fins a quin punt la ‘Llei mordassa’, el pacte ‘antiterrorista’ signat per Rajoy i Sànchez, o la Llei d’Enjudiciament Criminal, també coneguda com a ‘Llei Torquemada’, retallen la llibertat d’expressió i informació i condicionen el treball dels i les professionals. En un moment en el que la corrupció i el fracàs de les polítiques econòmiques li treuen cada vegada amb més legitimitat al govern plutocràtic, la temptació d’utilitzar la barbàrie per a instaurar un règim en el que s’institucionalitzi el control social, te cada vegada més visos de convertir-se en realitat. Una possible prevenció seria la d’imposar la descentralització de la propietat dels mitjans. Però això ni formarà part d’aquesta campanya electoral, ni serà en cap moment un debat ‘actual’.