Bulevard Voltaire

Que un dels abominables atemptats de París s’escenifiqués al Bulevard Voltaries és amb tota certesa fruit de la casualitat. L’execrable brutalitat dels assassins que van executar de manera sumària 129 persones la passada nit de divendres, és incompatible amb qualsevol sensibilitat cultural i fa extremadament improbable qualsevol referència o animadversió amb el filòsof francès que, en les albors de la Il•lustració, retractà amb tanta agudesa la ximpleria i mesquinesa que caracteritzen el fanatisme i la intolerància. 10 mesos després d’atemptar contra la llibertat d’expressió, de voler prohibir el humor com a espai de llibertat moral, els captius del fonamentalisme més execrable han dirigit la seva intransigència i odi contra els llocs als que s’articula la vida quotidiana; restaurants, estadis i sales de festa.

Qui pretén sembrar el terror, pretén contagiar-ho en cadascú de nosaltres. Desitja que la paüra a l’hora de reconèixer-nos en les víctimes, s’inoculi en tot el nostre ésser i s’instal•li en les nostres consciències. Així pretén incrementar el potencial propi del terrorisme, que no és altre que forçar la reacció, i amb ell els temps i l’agenda. Així la reacció de Hollande i de Valls, lluny d’assumir la pròpia responsabilitat pel fracàs de la política de seguretat i de prevenció antiterrorista, ha sigut la de declarar una guerra incondicional. No han entès que aquesta és una guerra asimètrica, una guerra secreta, permanent, descentralitzada, d’una visceralitat cega i insaciable, que exigeix altra mena de tàctiques. La pura reacció des del orgull patri i l’afront nacional no fa sinó revifar la retroalimentació, que és el que pretenen els terroristes.

L’escarni bèl•lic comporta indefectiblement el risc d’efectes col•laterals. L’atac preventiu, les mesures coercitives, l’escenificació del poder militar, potser transmetin per un cert temps una certa sensació de pau, però promouen, mitjançant la desproporció i la injustícia, l’extensió de l’odi. Aquest fou l’error el 2001, després dels atemptats del 11S. Una intervenció a Síria, virulenta i immediata, no farà sinó generar més dolor i ressentiment en una població ja prou turmentada. La reacció per part de governs ultraconservadors com el de Polònia, o de partits com el Front Nacional francès, instrumentalitzant l’atemptat per a promoure la xenofòbia i l’egoisme nacional, no faran sinó sembrar més horror i desolació entre els/les que fugen de la brutalitat institucionalitzada, ja sigui a Somàlia o a Síria.

Ni la guerra sense quartell del fonamentalisme és una guerra ‘santa’, ni tampoc l’Estat’ Islàmic és un ‘estat’ contra el que valguin les habituals estratègies bèl•liques. La mancal de més mínim respecte humà per part dels assassins de París qüestiona la seva ‘vocació’ religiosa i inscriu la seva actuació en el més evident nihilisme. La construcció de l’estat del Daesh no és un projecte popular, sinó la lamentable reacció a la ‘desestatalització’ promoguda pels interessos corporatius i per la lògica extractiva de les transnacionals que han eliminat tota estructura d’estat allà on aquests podien suposar una oposició a la seva voluntat de privatitzar recursos primaris. El finançament dels terroristes, el seu potencial militar, mostra filies i vincles que s’inscriuen en una evident lògica geopolítica que convé investigar.

En relació als caladors socials del fonamentalisme, hores abans dels atemptats, Sami Naïr publicava un article titulat ‘el incendi de les banlieus’. En ell recordava que, ara fa 10 anys, després de la revetlla generalitzada en la perifèria de les grans ciutats franceses, es va començar a invertir diners en ajut social (48.000 milions d’€ en 594 barris), sense tocar la qüestió central, la inserció laboral. El 51,4% dels menors que viuen en les banlieus ho fan sota el llindar de la pobresa. Si el 2005 la rebel•lió era social i política, 10 anys després el ressentiment ha produït un fort replegament religiós que pretén fer prevaldre un mínim de moral davant el flagell de la droga i el crim. Aquest és el brou de cultiu del martiri, el fracàs d’una república amb uns valors i oportunitats que s’aturen davant les portes de la marginalitat.

Per fer front en aquesta situació urgeix invertir en democràcia, promoure l’estat republicà, ja sigui a París, a Madrid, Damasc o Bagdad. Deia Voltaire en el seu inoblidable i avui especialment recomanable ‘Càndid’: “Els homes han corromput una mica la natura, perquè no han nascut com llops, i llops s’han tornat”. Per deixar de ser llops haurem de començar per promoure amb una mica més de determinació el que queda en nosaltres d’humans. I humanisme és respecte, educació i, per sobre de tot, justícia i solidaritat, el impuls més immediat, rotund i generós, que ens distingeix com a persones.