L'arsenal

La identitat catalana està feta, com totes, a base de paradoxes. La primera, que el dia de la seva festa nacional commemori la derrota davant les tropes de Felip V. Una altra, que el seu Parlament ocupi l’antic arsenal de la fortalesa que el rei francès manà construir a Pròsper de Verboom, després de prendre Barcelona a sang i fetge. Tot i els 300 anys que han passat, avui tenim la inquietant sensació que l’antiga naturalesa de l’edifici segueix inspirant l’intens quefer parlamentari. No per les maneres, pacífiques i inqüestionablement cíviques dels seus diputats i diputades, sinó perquè les fintes i estratègies parlamentàries que allà s’ordeixen, semblen voler perpetuar ad eternum l’arquitectura geopolítica introduïda per Utrecht i amb ella, la més pesada llosa que continua condemnant la construcció del projecte europeu.

Sembla evident que la Unió te en els Estats-Nació que integren el Consell Europeu el principal obstacle per a poder estendre la seva legitimitat i refermar el seu bon govern democràtic. En la mateixa mesura Catalunya te en aquells que volen forçar d’immediat i a qualsevol preu la desconnexió institucional, els pitjors enemics a l’hora d’estendre i refermar la seva sobirania democràtica, social i nacional. Les lectures interessades del resultat del ‘plebiscit’ del 27D no poden amagar el fet que, si bé el 53% dels/les parlamentaris defensen una Declaració Unilateral d’Independència, aquests/es no arriben a representar més que el 47,8% dels votants. Aquest percentatge podria minvar si es continua fomentant el ‘relativisme polític’ a l’hora d’analitzar i interpretar la voluntat d’una ciutadania amb una sòlida cultura democràtica.

La paradoxa definitiva de la història recent de Catalunya seria que aquells i aquelles que creuen encarna als llibertadors de la nació, acabin apareixent molt probablement com els enterradors d’un projecte que mai abans està tan a prop de la seva realització. L’ansietat, el personalisme, la instrumentalització partidista, el vertigen, la passió per l’èpica, en definitiva, la renúncia al bon sentit i a la mesura política, han embarcat a una bona part de la classe política catalana en un viatge a ninguna part que, d’haver sort, ens retornarà a la casella de sortida, i de no haver-la, ens abandonarà en algun carreró inhòspit. Que hi hagi qui li estrenyi la bufeta i s’independitzi a sobre, és comprensible després de 300 anys de continència. Que se li vulgui confiar el timó, és, sens dubte, imprudent i del tot innecessari.

Però per paradoxa el darrer episodi registrat al Parlament, amb l’ampliació i inclusió d’un annex a la resolució per iniciar el procés de creació de l’estat català. Que en el marc de la ‘Masificació’ del procés sobiranista, Convergència hagi acceptat introduir en la proposta reivindicacions com la sobirania energètica, el caràcter públic de la sanitat, el dreta a l’avortament o la gestió del deute, fan palesa la vocació pel teatre i la manca de vergonya i d’escrúpols per part de qui ha dilapidat els recursos públics amb unes polítiques clientelars que en molts casos fregaven la corrupció. Que les CUP es vulguin creure un enrenou com aquest mostra que o bé han començat a confondre poder i política, o bé donen por amortitzat el seu bé més preuat: la seva coherència democràtica i social.

Davant aquest panorama la proposta de resolució que ha presentat en paral•lel Catalunya Sí que es Pot sembla l’opció més sensata, especialment quan situa com a principal repte la tensió entre globalització i drets de ciutadania. Entre aquests drets està també el d’autodeterminació. Superar aquesta tensió suposa així treballar en la política real, lluny de miratges simbòlics i de promeses sense fonament. Per això cal desarmar la hipocresia dels uns i la pompa dels altres. El ‘Pla de Rescat’ a l’horitzó immediat i el ‘Procés Constituent’ a mig termini haurien de ser els elements centrals a l’hora d’articular una majoria social, profundament democràtica al Parlament de Catalunya.

La tercera peça, el tan necessari referèndum, demana, un any després del 9D, o be d’un canvi profund en la geometria parlamentària estatal, o d’una complicitat internacional que, per desgràcia, s’ha dilapidat al llarg dels darrers mesos. El proper 20D farà cinc anys que en Mas digué allò de: “Els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir el que més ens convé com a poble”. Aquest continua essent el punt de trobada. Per aquesta raó sobren els partidismes i personalismes que fan del Parlament no un arsenal democràtic, sinó un autèntic polvorí.