És impropi

A Mariano Rajoy no hi ha res que l’immuti. Ni la contradicció o incoherència més estrident és capaç de contrariar la seva insipidesa i pusil•lanimitat. Així, quan entrava aquesta setmana al Consell Europeu, definia la posada en escena al voltant de la declaració de Mas davant el Tribunal superior com ‘impròpia d’un país democràtic’. En la mateixa frase presentava la imputació del President com a prova fefaent del bon funcionament de la separació de poders al nostre país. Molt s’ha escrit sobre l’estratègia recorrent del PP d’afirmar amb solemnitat les més estrambòtiques falòrnies a veure si colen, però aquesta mereix una especial reflexió.

Si sota impropi entenem ‘mancat de les qualitats convenients segons les circumstàncies’, el que resulta manifestament ‘impropi’ és qualsevol referència de Rajoy a la separació de poders. Per a començar, el mateix dia que declarava Mas, el Senat aprovava la reforma exprés del Constitucional al dictat d’una evident estratègia electoral. Però a més la ingerència en la configuració del Tribunal Suprem i del Constitucional, i en el funcionament ordinari de la justícia, ja sigui mitjançant iniciatives en solitari com la llei d’enjudiciament criminal, o la llei mordassa, ha merescut la denúncia continuada per una bona part de la carrera fiscal i judicial.

També resulta impropi que mentre Eurostat constata que Espanya és, juntament amb Grècia, el país on s’ha fet palès un major increment del risc de pobresa i d’exclusió social, el govern s’entesti en dir el contrari. No hi ha campanya electoral que excusi la passió per un maquillatge estadístic que intenta ocultar la realitat social i el desgavell d’uns comptes que no convencen ni tan sols a la Comissió. És clar que aquesta li demana 10.000 milions de retallada addicional al PP, però aquest és un tema que en Rajoy prefereix deixar pel dia després, el 22D. Ara és hora de lluir figura i d’inaugurar carreteres i ponts a manca d’habitatge social i de pantans.

És també impropi que quan a Marià Rajoy no li creixen més que els nans, li posi a la seva campanya electoral l’eslògan grandiloqüent de ‘Ocupació i seguretat’. Per a seguretat la nostra, país rècord en parcialitat en l’ocupació, en temporalitat i en sous de misèria que no donen altra certesa que la d’un horitzó tan negre com el betum. La vocació cerimonial del PP, calçada en camisa de força en el míting de la ‘unitat’ celebrat aquest dissabte a Toledo, no dona per a més, per molt que es rebreguin el cervell creatius i copis. Fins i tot l’ambiciós espot del quiròfan resulta impropi perquè confon a nivell polític el infart i la gangrena.

Ni l’economia, ni la societat ni tampoc la política espanyola tenen un problema cardiovascular, sinó que pateixen d’una evident malaltia degenerativa. Aquesta te una sintomatologia clara i dos vestigis evidents. Per una banda està la deriva i l’abisme moral. El sobreseïment de la causa per les 15 morts a la platja del Tarajal que tant ha alegrat al ministre Fernández Díaz i les declaracions de l’arquebisbe Cañizares, denigrant a refugiats i demandants d’asil, son prova d’una punyent pauperització moral. D’ella ni tan sols ens pot salvar el ministre per molt que acudeixi urgentment al Vaticà a la canonització de la beata Maria de la Puríssima Creu.

L’altre vestigi és el de la corrupció. D’ella es parla cada vegada menys. El reguitzell interminable de noms que ara descansen a l’ombra de les banderes, ja no obre els informatius. Després d’un lleuger col•lapse per rebre en seu ministerial al corrosiu Rodrigo Rato, ni tan sols el disgust de Paco Granados i Bárcenas han aconseguit tornar a l’actualitat, que aquest és un dels països més corruptes d’Europa. El 2015 havia 1.700 causes obertes i més de 500 imputats o investigats, però la única ‘Púnica’ que interessa a hores d’ara és la guerra per a tapar-se mútuament les vergonyes els uns i els altres, amb l’esperança que prescriguin els delictes.

El que és impropi és que Mariano Rajoy parli de democràcia quan la seva vocació política s’inscriu en la del cabdell que descansa al mausoleu que paguem tots i que, ara ha fet 75 anys, va fer afusellar el president català elegit legítimament a les urnes. És impropi, en definitiva, que el president parli de sobirania. L’home dels emplastres i de la taquigrafia, aquest gosset falder del poder financer estatal i transnacional, ha demostrat amb suficiència que la única sobirania que li treu la són, és la de ser el manefla dels poderosos. Per això està tan preocupat ara, veient en Pedro Sánchez i en Albert Rivera com aquell centrista desaprensiu que ve per quedar-se amb el seu lloc.