Centre... Quin centre?

A alguns els costa sumar. Que 32,3 + 10,2 + 8,1 facin 50,6 i que 50,6 sigui més que 38,6 sembla evident. Per això sorprèn que el resultat de les eleccions portugueses del passat 4 d’octubre fos presentat no como un reprovatori a l’escabetxada social portuguesa, sinó com una victòria de la dreta encapçalada per Passos Coelho. Els titulars de ‘El País’ “Portugal avala en les urnes les polítiques d’austeritat del govern”, de ‘El Mundo’ “Portugal avala l’austeritat de Passos Coelho”, però també titulars internacionals com els de la BBC “Victòria tot i el rescat”, o el de ‘Libération’ “El règim sec guanya les eleccions en Portugal” o el de ‘Frankfurter Allgemeine’, “Victòria de l’alumne aplicat d’Europa” mostren fins a quin punt en la comunicació de masses actual conflueixen tendència i tendenciositat.

Però la realitat posa a cadascú al seu lloc. La probable coalició entre socialistes, bloc d’esquerra i comunistes sota el lideratge d’Anton Costas, suposa una novetat interessant que renova l’esperança en un canvi possible i posa nerviosa a la dreta europea. La cuidada posada en escena al recent congrés del Partit Popular Europeu i els ingents esforços dels conservadors europeus per fer costat a Mariano Rajoy a menys de dos mesos de les urnes, així ho demostren. La proverbial irreverència del president espanyol que, amb 5 milions d’aturats i un augment estrepitós de la pobresa afirma que “l’ocupació i l’estat del benestar son patrimoni dels populars” sembla ser que no estén el desànim en les fileres d’aquells que creuen o volen pensar que Mariano te “el bou agafat per les banyes”.

Per desgràcia l’estat espanyol te ben poc a veure amb Portugal. Ara per ara les eleccions del 20 de desembre sembla ser que no les guanyarà la dreta del PP i de Ciutadans, sinó que les perdrà l’esquerra per haver convertit en malaltia crònica l’excés d’ambigüitat i de personalisme. En comptes de criticar les polítiques d’austeritat i reivindicar la centralitat del treball i dels drets socials, els partits que, per tradició o arrelament ideològic haurien de situar-se a l’esquerra (no ho fan per sí sols), pugnen per ocupar el centre. El que vol dir ‘centre’ si és que vol dir quelcom a nivell ‘ideològic’, encara està per veure, però ens temem que la vocació per la temprança i l’equidistància política no existeix com a tal, i que el centre és l’espai que ocupen en política el desistiment i la conveniència.

La renúncia de Pedro Sánchez a l’hora de revertir la reforma laboral, o les elucubracions de Pablo Iglesias entorn al salari mínim i la renda garantida, mostren que cap dels dos li dona un paper central al treball com a element vertebrador i redistribuidor de la renda. No tenir una visió del paper del treball a la societat, significa no tenir-la tampoc pel que fa la formació o l’emancipació de les persones. La febre del ‘centre’ emana, sembla plausible, de l’acadèmia i s’estén en una classe política ‘d’esquerres’ que ha passat de la butaca al faristol sense passar per la fàbrica, l’oficina, el magatzem o l’obra. Els lideratges polítics de l’esquerra els ocupen professors i eminències que teoritzen i decideixen al marge del treball organitzat, perquè aquest els resulta en el fons tan desagradable com estrany.

El context que ha donat peu a aquesta situació és el d’una profunda crisi de lideratge. I és que, tot i que sorprengui, l’auge del personalisme i del carisma mediàtic te ben poc a veure amb el lideratge a l’esquerra. El culte a la persona no construeix organització, sinó que entrega la clau de la ‘popularitat’ a uns mitjans que saben perfectament a qui es deuen. En la mateixa mesura l’intent d’instrumentalitzar els moviments en la així anomenada ‘confluència’ (que no suma), això és, d’organitzar els partits al voltant de les persones, i no les persones al voltant dels partits, comporta una lenta però inexorable davallada organitzativa que condemna a l’esquerra en el seu conjunt, a l’ostracisme polític.

En la situació actual haurien d’exigir-se compromisos clars i baixar de la carrera política a tots aquells i aquelles que vulguin rendibilitzar simpaties, afinitats, complicitats o minuts de pantalla. El futur de l’esquerra passa per un partit del ‘treball’ que per començar, posi en valor la solidesa, dedicació i trajectòria dels seus propis representants. No hi haurà futur si continuem abocant-nos a una cultura de la ‘generació espontània’ i ‘d’estels fugaços’ que no fan sinó servir a aquells que persegueixen la dissolució, divisió i evaporació de l’esquerra com a projecte transformador de la realitat.