Camells que volen

S’ha de dir. Això de ser d’esquerres no és gens senzill. Al marge de l’exercici de lucidesa que suposa el posposar sempre de nou el moment de la victòria i de la paciència que demana el fet d’assistir una i altra vegada a un procés de divisió interna voraç i infinit, està això de la culpa. Sí, perquè finalment resulta que hi ha qui en comptes de fer lloc en la seva anàlisi post electoral a l’autocrítica, li passa el testimoni de la derrota, humit i arrugat, als que hem exercit el dret al vot. Ho hem vist en el cas de Podemos, però també en el d’altres partits. Per això la dimissió de Gema Ubasart posa una mica de dignitat en un exercici, el de la política, que sembla confondre, cada vegada més, responsabilitat i retòrica.

Qualsevol previsió mitjanament seriosa anuncia ja que l’esquerra no serà capaç d’oferir una alternativa el proper 20 de desembre. Quan les polítiques d’austeritat han sembrat més injustícia i més s’estén la precarietat entre la ciutadania d’aquesta país, menys capaç es mostra l’esquerra de reunir forces i de posar contra les cordes els artífex del immens espoli social que ens privatitza, empobreix i margina. Com galls al corral, encastats pel personalisme i la vanitat, els uns i els altres han dilapidat sense fre el capital de la indignació popular, i li han ofert en safata a aquells i aquelles que, ho estem veient, la han incorporat i utilitzen ja a les seves pròpies estratègies de màrqueting.

Sembla evident que la política hauria de tenir poc a veure amb les estratègies de venda. Tanmateix hi ha dues qüestions que sí importen: els resultats i la capacitat i coherència a l’hora d’aplicar els programes. Sense resultats electorals o polítics res canvia, i, mal que ens pesi, també a l’esquerra el moviment es demostra avançant. Així el sinistre espectacle de la divisió interna d’Izquierda Unida i la incapacitat del partit d’en Pablo Iglesias per a posar de la seva part en l’articulació de la Unitat Popular, resulten devastadors fins el punt de preguntar-nos si no estarem encara a temps per a exigir que cedeixin a un lideratge una mica més integrador i proactiu.

En el nostre cas Eulàlia Vintró demanava en un recent article que, pel que fa el referèndum, ens deixem de somniar truites i anomenem les coses pel seu nom. Això es important en relació al plebiscit català, però també ho és per quelcom tan central com la renovació del projecte polític. Tot i que hem avançat en la confluència, sembla evident que, ara per ara, aquesta no ha funcionat. No ho ha fet perquè se li van donar un caràcter ‘estatal’ a la campanya catalana que va resultar contraproduent, perquè s’errà en el nom i perquè no es donà sortida ni profit als principals actius electorals, els propis. Però o algú no s’ha donat per al•ludit o continua somniant truites.

L’esquerra al nostre país recorda així cada vegada més a una bandada d’estruços. No tan sols perquè sobrevivim en un erm visiblement desert, sinó perquè per a ajudar-nos en la digestió i donada la nostra voracitat, ens mengem fins i tot les pedres. La passió d’alguns per a amagar el cap per passar desapercebuts no ens fa millors, i tot i ser els més ràpids i intrèpids quan es tracta de travessar corrents aquest desert, per a ser aus de veritat ens continuen faltant les ales.

El nom científic dels estruços és el de Struthio Camelus, en referència a quelcom semblant a un ‘pardal gran com un camell’. Del pardal tenim l’agilitat dialèctica extrema i del camell la capacitat per travessar una i altra vegada el mateix erm. Però no n’hi ha prou amb caminar i caminar, ni amb parlar i parla fins a exprimir la retòrica i dilucidar quants camells passen pel ullal d’una agulla.

Tard o d’hora s’haurà d’acceptar que l’esquerra és un projecte col•lectiu i que qui s’honra en servir de referent es fa responsable de la victòria però també del fracàs. Algú ha d’assumir responsabilitats. No es tracta d’estigmatizar, sinó de repartir de nou les cartes per tenir dret a una nova oportunitat. És el únic camí si algun dia volem veure camells que volen.