Un sindicat europeu

El XIIIè congrés de la Confederació Europea de Sindicats ha deixat darrera seu un cúmul de bones sensacions. Després d’un període extremadament complicat pel impacte asimètric de les polítiques de gobernança i l’empobriment generalitzat del diàleg social, la CES ha de recuperar, al llarg dels propers quatre anys, la seva incidència i capacitat d’interlocució. Els fonaments estan posats. El programa d’acció aprovat, el recolzament gairebé unànime al nou Secretari General i al seu equip i les reflexions de fons sobre els objectius i estratègies de renovació del sindicalisme europeu, aporten un basament important.

Tres son els principals reptes als que s’haurà d’enfrontar la CES en el seu nou mandat. En primer lloc està la recuperació econòmica en termes de qualitat i d’ocupació. El principal escull per assolir aquesta meta és la gobernança econòmica europea en la que ha d’intervenir amb caràcter urgent el sindicalisme, influent en les polítiques nacionals i de la Unió Europea. Es requereixen fortes inversions en polítiques públiques i industrials que promoguin i reforcin la sostenibilitat del model social i del medi ambient. L’ocupació de qualitat serà la clau de l’augment d’una demanda agregada que ha de permetre recuperar i redistribuir el benestar.

En segon lloc haurà de lidiar amb la degradació de les relacions laborals i del diàleg social. La precarietat i la incertesa s’han convertit en les claus de dominació d’un mercat de treball que demana de més contrapoder sindical. La reactivació de la negociació col•lectiva i del diàleg social europeu, ja sigui per establir salaris mínims o per a millorar les condicions laborals, és un objectiu ineludible. D’això dependrà que podem realitzar el tercer eix d’acció, la recuperació d’un model social europeu dotat de drets i garanties que posi fi al dumping, a la pobresa i a la creixent desigualtat.

Per superar amb èxit aquests reptes cal promoure un salt qualitatiu en el sindicalisme europeu. Caldrà més cooperació, coordinació i solidaritat entre les 90 organitzacions i les 10 Federacions europees que composen la CES. No hi ha prou amb una política de mínims, sinó que es precís articular una estratègia comuna de progrés social. És necessari incidir amb més determinació en les institucions europees i impulsar un nou consens polític europeu. Els partits no poden continuar girant l’esquena als interessos dels treballadors/es i ha de posar fi a la seva servitud crònica als interessos del poder financer i empresarial.

Això no serà possible si al mateix temps el moviment sindical a Europa no aconsegueix connectar amb els joves, els treballadors/es precaris, els treballadors/es atípics i els i les migrants. El sindicat europeu ha d’oferir garanties i tuteles que brindin protecció a qui més la necessiti. Ha de representar al conjunt de la classe treballadora, per així poder créixer en la seva utilitat, afiliació i representativitat. L’autonomia organitzativa, la independència d’acció és crucial i estratègica per a un sindicalisme europeu de llarg recorregut que millori la seva cobertura i la seva projecció social.

Al llarg dels propers quatre anys la CES haurà de recuperar muscle i fer-se més visible. Mitjançant campanyes i accions nacionals i sectorials, recolzant les lluites locals i aquelles que tinguin lloc en el sí de les empreses, mobilitzant al voltant d’objectius comuns a una classe treballadora que s’ha de reconèixer i recolzar-se en la seva organització confederal europea. La CES ha de funcionar millor, ser més representativa, tenir més incidència i promoure un sindicalisme europeu que comparteixi una mateixa visió.

Per assolir aquesta nova dimensió requerirà d’un major coneixement mutu, de més confiança i de més complicitat en el marc de la construcció d’una autèntica cultura sindical europea. El XIIIè congrés ha posat els ciments per avançar amb força en aquesta direcció. Els instruments, la partitura, els músic i músiques estan disposats. La batuta colpeja el faristol. És hora d’afinar, d’evitar les estridències i d’actuar amb una sola veu.