Pensa el dron vell...

L’avorriment sempre és un mal conseller, especialment quan un intenta refugiar-s’hi ficant-se en algun cinema. Si després es troba amb un film com ‘Good Kill’, el sopor cinematogràfic pot arribar a ser majúscul. La pel•lícula que protagonitza un Ethan Hawk hieràtic, insípid com una sopa de pedres, tracta la història d’un pilot de drons que realitza la seva tasca amb abnegació des d’una base propera a Las Vegas. La gran frustració d’aquest caràcter inexpressiu, gairebé somort, no és el fet d’estar executant sumàriament a població més o menys civil a l’altre costat del món, sinó el fet de no poder volar i veure’s així condemnat a ser, no un pilot temerari i heroic, bronzejat en mil i una batalles, sinó un criminal sedentari, cerós i pàl•lid, com un post-it que es resseca al calaix de la taula d’un despatx qualsevol. La única possibilitat de sobreviure a una pel•lícula com aquesta, és armar-se de paciència i intentar discernir, entre tanta farineta ideològica, quin podria ser l’objectiu d’un bunyol com aquest. A través dels seus problemes amb l’alcohol i d’altres tòpics socorreguts, el protagonista reclama en el seu viatge de superació la complicitat del públic per a criticar la política d’execucions sumàries dictada pel govern nord-americà. Però no per la seva immoralitat ¡Sinó per la seva manca d‘èpica!

La indignació davant la dimensió asèptica amb la que ‘Good Kill’ tracta un tema com el dels drons, obliga a buscar literatura de fons. S’ofereix així ‘La guerra dels drons’ de Medea Benjamin, figura destacada de l’antibel•licisme nord-americà, que al seu llibre (publicat per Anagrama) ofereix dades i reflexions sobre un fenomen que sembla haver escapat a qualsevol control. Segons l’Oficina de Periodisme d’Investigació, entre 2004 i 2011, van morir pels drons entre 2.372 y 2.997 persones, 780 de les quals eren civils, i 175 nens. En relació als ‘objectius’ convé recordar que existeixen dos tipus d’atacs amb drons; els que persegueixen l’eliminació física d’una persona que figura en una llista d’objectius, o aquells que es basen en que el comportament d’un individu coincideix amb el perfil d’un combatent. En aquest sentit, el fet de portar un fusell (circumstància habitual en els homes de certs tribus no solament afganes, sinó també nord-americanes) converteix a qualsevol civil en un ‘combatent’ i per tant en una víctima propiciatòria de la guerra contra el terrorisme. Com recorda el catedràtic de dret Kenneth Anderson, l’assassinat selectiu és el resultat de la doctrina ‘Eliminar, no capturar’ que evita molestos judicis i detencions que costen diners, i de vegades, el que és pitjor, electors...

Aquesta política que infringeix escandalosament el dret internacional i que ha sigut aplicada no tan sols en zones de guerra com Afganista o Iraq, sinó en altres com Somàlia, Iemen o Filipines, s’excusen sempre per ser suposadament actes d’autodefensa, tot i que es realitzin a milers de milles del territori dels EEUU. La guerra dels drons, que es remunta a l’agressió de l’11S del 2001, suposa a més un increïble negoci que alimenta una indústria que preveu facturar uns 94.000 milions de dòlars, entre 2011 i 2020. Si cada míssil Hellfire llançat per un dron costa 68.000 dòlars, no pot estranyar a ningú que hi hagi un gran interès en promoure la guerra, especialment quan “emparada sota el mant de l’ambigüitat legal i la seguretat nacional, la impunitat és el que preval”. I el mòbil econòmic que per exemple ha convertit Gaza en un camp de proves per a Israel, perquè en tant que major exportador mundial li pugui posar el cartell ‘d’eficàcia provada en combat’ als seus catàlegs militars, és tan sols un dels arguments contra els drons. Tot i que, tenint en compte el seu tràgic balanç i la vulneració de drets fonamentals que ha suposat, per sí sol hauria de ser suficient per a prohibir el seu ús.

Els franctiradors del cel o la telemort com alguns li diuen, son un recurs atractiu, especialment, quan suposa un gran negoci per alguns i no genera especial resistència en la població que es deixa enganyar per la dimensió aparentment ‘virtual’ de la guerra tecnològica. L’estètica ‘playstation’ i noms que semblen trets de ‘Juràssic Parc’, com ‘Predator’ o ‘Pterodactyl’, trivialitzen el que és una execució cirurgiana, però sumària al cap i a la fi. La impunitat amb la que intervenen i la impotència absoluta que genera, tenen a més l’efecte de radicalitzar la població davant una agressió desproporcionada que els empenta inevitablement als braços de la mal anomenada ‘insurgència’. Al seu torn aquesta tecnologia s’ha estès ja a d’altres països, que d’aplicar el mateix criteri d’autoritat dels EEUU podrien acabar per convertir el planeta en una zona de guerra sense regles. Finalment, tard o d’hora aquest tipus de tecnologia s’acaba introduint als propis països. Així es completa i facilita la deriva cap a una ‘societat vigilada’ en la que les llibertats son tolerades al preu de ser controlades a tota arreu i en tot moment.

La següent fase tecnològica és la d’automatitzar els drons fins a poder prescindir fins i tot dels pilots. Medea Benjamin cita a un tal Larkin que diu que “L’autonomia de la mort és inevitable”, el qual hauria de condemnar al govern nord-americà en el seu conjunt al divan del psicoanalista. Sembla evident que la pèrdua de sensibilitat ha robotitzat ja a un bon nombre de polítics i governants als EEUU, que han aconseguit superar així qualsevol dilema moral. Deia el secretari de defensa Robert McNamara: “De vegades cal obrar malament per a fer el bé”... i és que “Pensa el dron vell que que tots són com ell...”