La banda

El 31 d’octubre de 1936, el president demòcrata nord-americà Roosevelt donava al Madison Square Garden un discurs electoral en el que proposava reeditar el ‘New Deal’ i apuntava a aquells que el volien destruir i que... “havien començat a considerar el govern dels EEUU com un mer apèndix dels seus propis negocis”. Reivindicant l’autonomia de la política es reafirmava en les seves conviccions dient que “sabem ara que el govern dels diners organitzats és tan perillós com un govern de la màfia organitzada”. Els EEUU portaven al 1936 gairebé el mateix temps de recessió que portem ara nosaltres al Sud d’Europa, uns 7 anys. Però a diferència del govern nord-americà que enfrontà la crisi amb polítiques de tipus keynesià, en Europa les polítiques d’austeritat aplicades són fruit de la recepta d’aquells que Roosevelt anomenava ‘vells enemics de la pau’, això és: “Els negocis i el monopoli financer, l’especulació, la banca imprudent, l’antagonisme de classe, el seccionalisme, els especuladors de la guerra”. Si per seccionalisme entenem l’excessiva devoció per interessos regionals, això és, la manca d’un compromís entre territoris, sembla efectivament que parlem de la classe política que ens governa a Europa a hores d’ara..

El ‘govern dels diners organitzats’ es serveix de diferents mites per mantenir-se en el poder. El principal és el de ser competitius en un món infestat d’amenaces emergents. Per a fer-hi front cal inversió com aquella que planteja el tan aplaudit pla Juncker. Però com no es tracta d’un pla d’inversió públic, aquest necessita atreure, quina casualitat! la inversió privada. És en aquesta lògica en la que s’inscriu l’agenda europea ‘Una millor regulació per a millors resultats’ que es presentà el passat 19 de maig. Com no podia ser d’una altra manera, no hi ha millor regulació que la que no existeix i així, algú ho dubtava? el pla Juncker es converteix per art de màgia en un argument d’autoritat per a la desregulació. La nova agenda de la Comissió preveu reduir la iniciativa legislativa de la Comissió i retirar unes 80 propostes en àmbits tan rellevants com la fiscalitat energètica, el reciclatge, el control d’emissions o la salut laboral. Una punta de llança en definitiva, per a rebaixar estàndards i situar-los en l’òrbita d’harmonització a la baixa que caracteritza el TTIP i d’altres mecanismes de privatització de la política. Una falòrnia tan evident i miserable que li valgué al inefable Vicepresident per a ‘legislar millor’ Frans Timmermans, el ser rebut al Parlament Europeu al crit de ‘Vergonya!’

Un segon mite juntament amb el de la competitivitat, la inversió i la ‘confiança’ per part dels mercats, és el de l’eficiència. Però Europa, a diferència dels EEUU, exporta més del que importa, en la mateixa mesura que porta dècades atraient inversió. El que és ineficaç és que es paguin salaris que no permetin viure, i el que resulta indignant a més d’ineficaç, és que allò que abans recaptàvem en impostos, ara ens arribi en forma de préstecs de la banca privada. Encara més quan els diners els imprimim nosaltres (encara...) i se’ls donem a cost zero a aquestes mateixes entitats. El mite així no és que mai haguem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que portem anys recaptant per sota de les nostres necessitats. Com demostra un impactant estudi ‘La il•lusió fiscal’ fet per Oxfam, la crisi és el resultat de la desregulació bancària i de la desregulació fiscal que han ofegat l’economia real, al mateix temps que engreixaven fins a la morbidesa l’economia financera. L’evasió i l’elusió fiscal suposen una pèrdua anual d’1 bilió d’Euros, el que dona per gairebé 3 plans Juncker. Aquesta és la inversió que necessitem, la que s’estalvien les grans transnacionals que s’aprofiten de la laxitud interessada d’una Comissió que treballa només que al servei del capital privat.

Escàndols com LuxLeaks, que haurien d’haver-li costat el càrrec al president de la Comissió i ex primer ministre de Luxemburg, el recent judici contra la consultora PwC, tan propera a la Comissió, per frau a l’estat espanyol, o la sanció de 5.780 milions d’Euros a UBS, Barclays, Citigroup, JPMorgan, RBS i Bank of America per violació de les normes antitrust, mostren com treballa ‘La banda dels diners organitzats’. Que el PP i el PSOE votessin en contra de la creació d’una comissió de recerca al Parlament Europeu pel cas LuxLeaks, o que PwC financés amb 400.000 lliures al partit laborista, mostra fins on arriben els seus tentacles. Sembla obvi que si Apple, Amazon, Google, Microsoft, Ebay, Yahoo o Facebook paguessin el que els correspon, ja n’hi hauria prou ‘d’inversió nord-americana’. A l’estat espanyol, si les grans empreses no paguessin tan sols el 5,3% de mitja en impost de societats, la recaptació d’aquest impost no hauria baixat un 56,3% entre 2007 i 2014, i els comptes públics estarien més sanejats. El frau fiscal al nostre país és de 59.500 milions. La inversió espanyola cap els paradisos fiscals creixé en un 205% entre 2013 i 2014. Aquesta és la indignant realitat que demana ser ‘governada’. Com diu Susan George al seu darrer llibre ‘Els Usurpadors’: “Necessitem desesperadament lleis impositives que impedeixin a les corporacions destruir la democràcia, els drets humans i la pròpia vida”. Aquest hauria de ser el nostre primer pla: Aturar-li els peus a ‘La banda dels diners organitzats”...