Intervenció a Bézieres

Intervenció a la festa de la CGT a Bézieres, municipi governat pel Front Nacional.

Benvolguts companys/es i amics/es,

A vosaltres i al vostre Secretari General Serge Ragazzacci moltes gràcies per la invitació. És un plaer poder estar avui aquí i gaudir amb vosaltres d’aquest marc festiu i compartir les vostres reflexions i debats. Per a nosaltres a Barcelona, a Catalunya i també a l’estat espanyol avui és un dia especial. És la vigília de les eleccions municipals i autonòmiques en una bona part de l’estat. Teníem ja gana d’eleccions. Perquè feia tres anys i mig que vam poder votar per darrera vegada. Perquè en aquest temps s’han pres decisions que no estaven en cap programa ni tenien tampoc cap legitimitat. Perquè amb la majoria absoluta hem assistit a una degeneració de la democràcia i de la cohesió social, a la que, no ho dubteu, posarem solució: Demà a les nostres ciutats i pobles, el proper setembre a Catalunya, i el novembre a l’estat espanyol, on expulsarem del govern al Partit Popular.

Les eleccions al final posen a cadascú/una al seu lloc. Amb l’aparició d’alternatives que no son del gust del capital financer, però que tenen l’oportunitat de triomfar, molts s’han posat nerviosos. S’ha vist en la manipulació de les enquestes. En la multiplicació d’amenaces i de mentides. A Barcelona l’alternativa l’encapçala una persona que s’ha batut el coure per defensar als més vulnerables, a aquells/es que son expulsats de les seves cases, i son condemnats a la marginació extrema i a la precarietat. Es presenta en el marc d’una aliança àmplia, a la que participen sindicats i moviments socials. És per aquí per on passa el canvi. També en les ciutats, que son tan importants, perquè son l’espai de la cohesió i de la solidaritat. L’espai des del que potser no podem tallar els problemes en el seu origen, però si posar solucions des de la responsabilitat mútua i des del sentit del veïnatge.

Perquè la turmenta grega de la que parlava el documental s’ha estès a totes parts. Ha condemnat a les persones a l’atur, als bancs d’aliments i a al pèrdua de tota esperança. Tenim una ciutadania turmentada. Les 150 persones que cada dia son desnonades al nostre país, però també les 9 que cada dia decideixen posar fi a les seves vides. Ningú parla d’elles, però formen part de la realitat, una realitat marcada per la incertesa, la precarietat i la por. Son víctimes d’una turmenta que no és un fenomen atmosfèric, sinó una estratègia dissenyada i executada per aquells que tan sols persegueixen augmentar el seu marge de benefici. Ho fan en nom del interès de tots. Del vostre i del nostre. L’excusa és la competitivitat global. Europa està en lluita amb el món. I després ens acusen a nosaltres d’ideologia, mentre ells imposen un règim que és tan inútil com deslleial i injust.

Aquesta ideologia, la d’ells! És molt simple i te el seu fonament en 3 axiomes: 1) El deute és el responsable de la crisi i per això cal retallar serveis i prestacions, 2) L’atur te el seu origen en un mercat laboral rígid, i per això convé facilitar els acomiadaments individuals i col•lectius, 3) els desequilibris en Europa son fruit d’una mala evolució salarial en certs països, i per això convé baixar sous i intervenir i descentralitzar la negociació col•lectiva. La liquidació i la privatització dels serveis públics, la destrucció de l’ocupació i la intervenció en al capacitat d’establir els salaris per part dels sindicats, es converteixen així en mecanismes de domini. Un mateix recepta per a tota Europa. Una mateix estratègia que ens empobreix i ens enfronta als uns amb els altres. Una mateixa ideologia que alimenta el populisme, la xenofòbia, l’egoisme i la mediocritat.

Quan veiem com els governs europeus es barallen per no haver de tenir que acollir la seva quota de ‘refugiats’ mediterranis, entenem fins a quin punt senten en la seva nuca l’al•lè de l’extrema dreta, i quant han cedit ja la seva iniciativa política a la intolerància i el fonamentalisme. Quan el Líban, amb quatre milions d’habitants ha acollit a un milió de refugiats siris, i la UE, amb els seus 500 milions no es posa d’acord en acollir a 20.000, veiem fins a quin punt hem perdut el sentit de la vergonya. La solidaritat europea sembla ser, és 25.000 vegades inferior a la libanesa. Si el cor dels libanesos és gran i fort com un cedre, que, com sabeu, pot arribar a tenir 50 metres d’alçada, el nostre no passa dels dos mil•límetres, això és, d’una formiga o d’una col al hivern, no en dona més. I després hi ha qui se sorprèn de que no tots ens sentim orgullosos de ser europeus!

Si algú en algun moment pensà que la Unió Europea i el seu model social podria ser un far al món, s’equivocà. Avui la identitat del nostre model polític no ve marcada per la democràcia i la cohesió social, sinó per al submissió als mercats i al capital. En la seva lluita amb el món, Europa intenta assegurar-se els recursos i dominar els mercats mitjançant tractats de comerç que no tenen res a envejar als que signen els EEUU. L’estratègia transatlàntica arriba fins al punt de negociar per a la pròpia UE un tractat, el TTIP, que pot suposar, després de Maastricht i la governança, el cop de gràcia definitiu pels nostres drets com a ciutadans/es, consumidors/es i treballadors. Poc importen els prop de 30 milions d’aturats a Europa o que la meitat dels treballadors del món visquin amb menys de 2 dòlars al dia. No per aquells/es que han provocat la crisi i que necessiten d’ella per a poder enriquir-se més i més.

La precarietat, la pobresa i la injustícia social que s’han instal•lat en els nostres països amb l’austeritat, tenen dos efectes contraposats. Per una banda posen vent en les ales dels més reaccionaris, però per l’altra, han despertat la consciència d’un nombre creixent de ciutadans/es i treballadors/es que exigeixen una regeneració en el fons i la forma de la nostra democràcia i de la nostra societat. Les persones estan cansades que hi hagi bancs que siguin massa grans per caure, i que, al mateix temps, hi hagi persones i països sencers que com Grècia, siguin massa petits perquè se’ls respecti la seva sobirania i dignitat. Quan el que està en joc és la democràcia, la cohesió, però també la justícia i la pau, és hora que els treballadors convergim amb força per dir clar i alt, que estem farts de que es vulgui imposar els interessos del capital a les llibertats i drets de les persones.

El proper congrés de la Confederació Europea de Sindicats ens donarà una oportunitat per a llançar un missatge clar a la Comissió Europea i als grans lobbys que s’amaguen darrera. Volem que es preservi l’accés al diàleg social, que es dinamitzi la negociació col•lectiva, es respecti el dret a l’ocupació, però també a manifestar-se, a la vaga, i a l’expressió i la protesta. Però també calen veritables polítiques públiques per a crear ocupació de qualitat amb tal que es pugui generar una demanda que necessitem urgentment per trencar el cercle viciós de la devaluació social i laboral. En aquest sentit calen polítiques que facin front als desequilibris socials i que respectin la democràcia i promoguin l’ocupació de qualitat. Aquesta és una bona raó per a reforçar i desenvolupar encara més la cooperació i la lluita europea i internacional. Una bona raó per a continuar lluitant junts en el marc d’un sindicalisme de classe que estengui la seva ofensiva més enllà de les nostres fronteres. Per això: Visca el sindicalisme en Europa!, Visca la CGT, i Visquin les Comissions Obreres!