Al jardí botànic

S’estén la desesperació al partit impopular. De les 43 alcaldies que retenia s’ha hagut de quedar amb 18, de les quals 5 les te tan sols pel suport dels ciutadans d’en Albert Rivera. A Madrid, a Esperança l’han feta fora del càrrec al ritme del ‘rumba la, rumba la, rumba la...’ La ha deixat anar amb vent fresc un equip encapçalat per una lluitadora ‘Ai Carmena!’ a la que no han calgut armes ni arengues, perquè li sobra cor... rumba la, rumba la, rumba la... A la flamant alcaldessa de Madrid, que recupera per a la ciutat la dignitat i simpatia d’un Tierno Galván, li ha sobrat karma i història, calma i il•lusió per a escombrar amb 24 anys de fel i caspa. A l’altra riba de l’Ebre, a més de 600 km, el ritme que sacseja els ciments de la ciutat de Barcelona, es cosí germà del rumba la, rumba la, rumba la que s’escolta a Madrid. També aquí el seu run run transmet, per sobre de tot, entusiasme i il•lusió. Alça la veu i espanta els ocells de mal averany que s’obcequen en tapar el sol, i proclamar als quatre vents que el únic compromís és el de defensar el be comú. Mal faríem si no celebréssim les victòries quan la història és tan parca i punyetera a l’hora de deixar-les anar. L’esquerra es mereix un respir. Per a gaudir i prendre consciència dels seus encerts, i per enfrontar amb ànim i força el següent repte.

Ara és necessària l’acció política per part d’aquells que han guanyat. S’ha de passar del discurs als fets i recórrer els primers cent dies sense ensopegar amb els obstacles que ja ordeixen els potentats, sense ofegar-se en les abraçades úrsides i verinoses d’aquells que no pretenen altra cosa que demostrar que, a fi de comptes, ningú es distingeix en res, ni existeix l’excepció. Al mateix temps s’ha d’analitzar com traslladar a escala autonòmica i estatal l’estratègia d’èxit que ha condemnat a l’ostracisme a una bona part de la dreta d’aquest país. És hora de front ampli, hora de sentit comú. Hora de política que prescindeixi de personalitats i sectarismes i que es concentri i s’aboqui a la realitat. Es presenta una de les rares oportunitats en les que hauria de ser possible posar en valor la majoria de progrés que tan costa de sumar. Potser el referent més interessant en termes de sensatesa i equilibri sigui per això el que ens ha donat l’esquerra a València. I diem esquerra, perquè sens dubte el PSPV ha tornat a guanyar-se aquesta consideració. L’Acord del botànic’, un dels textos més suggerents de la recent política, mostra quina és la recepta; una política de poble i no de partit, i quin és el camí per a anul•lar i arraconar per fi les polítiques que han “devaluat la democràcia i han empobrit el país”.

Ximo Puig, Mónica Oltra i Antonio Montiel han posat l’accent en el diàleg, la pluralitat, la participació i la visió a llarg termini. Han situat com a principal prioritat un acord social que cohesioni l’aliança que s’ha format i que permeti treballar en allò que demana la societat valenciana: el rescat social, la regeneració democràtica, el govern per i per a les persones, el canvi de model productiu i un finançament just i controlat per la ciutadania. En aquest moment històric res serveix millor als interessos del capital que aquell que divideix i intenta perfilar-se per sobre dels demés. Els apòstols de la puresa i de la radicalitat, aquells/es que s’obcequen per realitzar l’axioma paradoxal de fer majoria la cultura de la minoria i preservar així les essències que s’atribueixen en exclusivitat, son els aliats preferents d’una dreta que s’ha quedat fora de joc, balba i bloquejada davant el impacte de la realitat. Van caler milers de milions d’anys perquè de l’àcid brou primitiu emergís la primera cèl•lula orgànica. Si les cèl•lules procariotes no haguessin evolucionat cap els eucariotes no hi hagués hagut més que fissió binària i conglomerats de bacteris i llevats, i no s’hagués arribat a formes complexes de vida.

També l’esquerra s’ha bloquejat per massa temps en una dinàmica de fissió binària permanent, dividint-se una i altra vegada per efecte d’una radiació dogmàtica i corrosiva. Cal donar un pas més enllà. Un pas orgànic, pluricel•lular, interdependent, cimentat en la confiança i en la complementarietat. L’ofensiva del capital industrial i financer global demana una resposta organitzada i una autèntica cultura de la confluència que vagi més enllà de la física i de l’aritmètica i sigui prou ‘química’ per a sintetitzar alguna fórmula de progrés real. Per això el nom del pacte valencià resulta especialment suggerent. Quan Tierno Galván i la ‘moguda’, hi havia una cançó que recollia la queixa d’una estàtua metàl•lica perduda en un jardí botànica que “amb el seu pensament seguia el moviment dels peixos a l’aigua”. Assegut a la penombra era incapaç de prendre una determinació i perseguia enigmes al compàs de les ones. Aquesta és l’alternativa a la confluència orgànica. L’entelèquia i l’especulació davant una realitat que resulta incomprensible per a aquells que es deixen cegar per la brillantor de la seva pròpia cuirassa. És hora de rius, no d’estancs i preses. Perquè s’hauran de resistir contraatacs molt rabiosos i el únic que ens sobre és cor... rumba la, rumba la, rumba la...