Bombolla política

En aquest país de bombolles fa ben poc que ens sorprèn el bullici d’una nova que, a bombo i platerets, ens encisa a tots amb la seva brillantor i colors. És la bombolla política que infla l’actualitat i l’esperança amb flamants lideratges i la bullangosa altivesa de formacions i partits d’allò més variat, tots ells embotits en disfresses fetes amb els més exòtics pigments, sempre primaverals i meravellosos. Hem passat del palau i de la bombolla del maó, a la pompa i empenta de la plaça pública, on es mercadeja amb la integritat, la veritat i l’honestedat eternes. Així s’escenifica l’avassalladora força que li reserva el sistema al màrqueting social i polític i a les seves audaces criatures. Si el sistema dona raons per creure que quelcom pot pujar o baixar, al final ho acaba fent. Ho vam veure amb la prima de risc, on es demostrà que l’expectativa de fallida comporta la fallida, i ho veiem ara, amb les bombolles polítiques, en les que la senzilla escenificació de l’oportunitat s’acompanya, d’immediat, de l’èxit, com a mínim en les enquestes. Aquesta és tan sols una mostra del poder que existeix avui a l’hora d’instrumentalitzar la democràcia. Mitjançant l’estat d’opinió, això és, el germà pobre de la consciència crítica, s’arruïna un país o s’encimbella un partit o una persona.

I si algú es pregunta: Què és el sistema? Que li plantegi la qüestió als sociòlegs, però no als que porten les regnes de les empreses de demoscòpia o als responsables d’enquestes i pronòstics, sinó a aquells que encara s’atreveixen a definir objectivament els ingredients amb els que es cuina la realitat política. Aquests son sobre tot dos. Per una banda està la tematització i projecció de candidats en tertúlies i shows de política ficció, i en l’altre el disseny de la potencialitat, la visualització pseudocientífica de que un projecte en embrió és possible, realitzable, i que colla amb innegable força en ‘l’estat d’opinió’ del país, una espècie d’inconscient col•lectiu de caràcter ‘predemocràtic’, però decisiu. Ho hem vist els darrers mesos amb l’Albert Rivera i el seu projecte ‘ciutadà’. Com un esportiu a la sortida d’un semàfor, ha passat, cremant roda, del 0 al 100 de les enquestes, amb un lideratge juvenil, provocador, i el suport i entrega del poder mediàtic. I sinó que s’ho pregunten a en Ramon Marcos, candidat per Madrid d’UPiD, que fa ben poc deia: “Ciutadans és un projecte per a defensar interessos vells gestionat pel poder polític, econòmic i mediàtic, fet créixer de forma no natural a través de la instrumentació dels mitjans de comunicació”.

Alguna cosa sabrà ell d’aquesta mena de fórmules. La veritat és que el desembarcament ‘ciutadà’ ha estat com per fer-se mirar la teoria política a l’ús, i el resultat de les eleccions autonòmiques andaluses un prodigi d’índole gairebé sobrenatural. Es confirma que entre les televisions i les empreses d’enquestes es conjura una realitat política, que intenta prevenir un escenari en el que es superi el bipartidisme, amb el que això suposaria per l’oligarquia d’aquest país. L’Albert és, no hi ha dubte, el príncep del IBEX, i il•lusiona i commou a una gran part de la patronal. Les seves declaracions el 1 de maig mostren allò que s’anuncià en la presentació del programa econòmic del seu partit. L’estratègia és la de satisfer amb ímpetu i bravura juvenils les preferències d’una part del capital financer que, des de l’atalaia global que li ofereixen les seves escoles de negoci i lobbys, se sent una mica avergonyit i dona per perdut, per caspós i inútil, el paper històric que li corresponia al partit popular. I si alguna cosa és característica d’una bombolla això és el sabó, i els colors i reflexos, i si aquest país necessita alguna cosa és l’esperança encarnada en un jove fort i talentós, de verb implacable i notable gosadia.

Quan al seu programa l’Albert saca la motxilla austríaca, el contracte únic i l’ajudeta als treballadors pobres, no li falta ni tan sols una certa dosi d’ambigüitat ideològica i d’iniciativa que fins i tot podria confondre a alguns incrèduls i fer-los creure que sí és possible conciliar centre polític i programa neoliberal. Però si Rivera aparegué nu al món de la política, a ningú se li escapa que no vingué sol. Ciutadans és una contraofensiva dissenyada per alguns virtuosos del màrqueting per a reequilibrar la balança i garantir que aquesta no s’enfonsi per un dels seus costats i comenci a primar la cultura de la redistribució fiscal i de la cohesió i justícia social. Mentre l’altra gran bombolla política comença a baixar i s’esquerden les seves parets de sabó, s’escampa la sospita que en aquest país restaurador per excel•lència el que realment pesa és una lògica lampedusiana de canviar-ho tot per no canviar res. Així s’actualitzen els lideratges i les sigles per protegir l’élite eterna. Res pot moralitzar un sistema corrupte en les seves rels, i no val cap altre partit que aquell que amb humilitat s’entengui com actor d’una transició que introdueixi noves regles per a recuperar la democràcia des de la transparència i la participació, no d'uns pocs i distingits, sinó del conjunt dels ciutadans i ciutadanes.