A la deriva

Quan manca retentiva tenim un problema, però aquest pot també transmetre una falsa sensació de benestar i seguretat. Li passa al peix a la peixera que, a cada nova volta, creu trobar-se, gràcies a la manca de retentiva, en un lloc nou. Li succeeix també a la Unió Europea que, tot i trobar-se una i altra vegada amb la mateixa tragèdia, sembla creure que es tracta sempre d'una tragèdia nova. Quan ha passat una setmana des del darrer naufragi que costà més de 800 vides, l’actualitat, a cop de sacsejada i de polèmica, sembla haver esborrat ja l’escuma de la indignació de la faç del mare nostrum. Un minut de silenci, un nou document, una xifra en un full de càlcul, i la introducció de dues noves dates en l’agenda europea han sigut suficients per a subordinar el drama que vivim a la Mediterrània a altres prioritats. La Comissió avança al 13 de maig la presentació de la seva proposta de política migratòria i organitzarà ben aviat, juntament amb la Unió Africana, una reunió a Malta, on vol estudiar com millorar la cooperació en el control de fronteres. S’augmenta el pressupost destinat a vigilància i es valorarà l’acull temporal de 5.000 refugiats en Europa. Davant els 3 milions de fugitius que venen tan sols de Síria es tracta, ningú ho dubta, d’una nova volta a la peixera.

Els resultats de la cimera monogràfica celebrada a Brussel•les el dijous passat suposen una decepció. Per no voler canviar la situació. Per no estar a l’alçada de la responsabilitat que reclamen les gairebé 2.000 persones que han mort ja enguany a la Mediterrània. Per fracassar en el diagnòstic, en les propostes i en l’estratègia davant la crisi migratòria. El que Europa proposa és centrar la seva acció en les xarxes de traficants, reforçar el control fronterer i facilitar, mitjançant la signatura d’acords de col•laboració amb països d’origen o de trànsit, la deportació o repatriació de migrants que siguin considerats ‘econòmics’. No es reprendrà el programa de cerca i rescat ‘Mare Nostrum’, que al 2014 salvà 100.000 vides, sinó el de vigilància fronterera conegut com a Frontex i que com el seu propi nom suggereix, te vocació de detergent i per tant una sola ambició: netejar les fronteres. Que Brussel•les posés en valor la política migratòria de l’estat espanyol, i fins i tot cantés les seves excel•lències el Premier britànic, mostra fins a quin punt està confosa la UE. No tan sols pels 15 morts de la platja del Tarajal, les concertines o les devolucions en calent, sinó amb respecte al recent informe del Consell Europeu sobre els nostres Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs).

La idea de fons plantejada a la cimera, fou descrita pel ministre Margallo de manera clara. Crear camps d’immigrants als països d’origen i trànsit com Líbia, i enfonsar els vaixells de les màfies. Es tracta per tant de traslladar la frontera del mar a les platges nord-africanes i de malinterpretar el deure de socors o d’ajut humanitari no com una obligació de tot estat, sinó com un reforç del temut efecte ‘trucada’. S’estén ‘l’exemple’ de Ceuta i Melilla. Si la convenció sobre l’Estatut de Refugiats de 1951 de NNUU imposa l’obligació de protegir i ajudar als exiliats que arriben, la resposta és intentar reduir el seu nombre al mínim, i fer el que calgui per trobar arguments que permeti retornar a la major part al seu país d’origen, ja sigui en fred o en calent. El nombre de refugiats acollits el 2014 (7.600) a la UE i els que s’estipulen pel 2015 (poc més de 5.000) donen una idea de fins a quin punt es pot afilar el criteri de qui mereix o no ser considerat un refugiat. Quan una de cada 4 persones que habita al Líban ha fugit de Síria, o el 80% dels 50 milions de refugiats que hi ha al món romanen en països en vies de desenvolupament, queda constància de la manca d’amplitud de mires, de solidaritat i de generositat d’allò que alguns denominen ‘mon desenvolupat’.

Que qui fuig del tonell bomba del dictador o del ganivet del fonamentalista, de la gana o de la incertesa més cruenta, que qui es posa en mans d’un traficant i es deixa tancar a la sentina d’un esquif flotant sigui acusat de buscar una millor vida, resulta pervers i inquietant. Potser en aquest món nostre en el que els supervivents son els herois de telenovela que enviem a que els piquin els mosquits a alguna illa caribenya, no hi cap una altar realitat que no sigui aquella que es deixa controlar. Però la migració no es deixa, i si és possible i legítim contenir-la, no és a mig camí, sinó allà on neix. El nostre passat colonial i la intervenció comercial, política i financera als països de mig orient, Àsia o Àfrica marca l’origen de molts dels conflictes i penúries que arrenquen a les persones dels seus pobles i cases. La migració requereix d'una aproximació integral que comença amb la cooperació, continua amb l’acull i termina en una gestió intel•ligent i justa d’un mercat de treball europeu. En comptes d’això la Unió fuig de les seves responsabilitats. No son els vaixells ni les barques els que van a la deriva, sinó que és la pròpia Unió, sense identitat ni orgull, la que està perduda buscant el seu reflex a l'oceà atlàntic. Sense memòria ni consciència. Per no voler tirar rels allà on ha nascut, a la Mediterrània, en un crisol de cultures mil•lenàries que rebutja per ignorància i por.