Comerç és guerra

El títol del darrer llibre de Yash Tandon ‘Comerç és guerra’ pot semblar provocador, però un cop llegit, resulta senzillament esclaridor i ajustat. De pròxima aparició en les nostres llibreries, l’exemplar que m’arriba gràcies a l’amic Juanjo d’Oh Books!, és un anàlisi cru a estones brillant, de la història del comerç com instrument de domini hegemònic utilitzat intensament per part d’Europa i dels EEUU. Escrit per qui Jean Ziegler defineix com un ‘intel•lectual orgànic’, i que gaudeix d’un agut sentit d’anàlisi fruit d’una llarga experiència com a negociador i activista polític, ‘Comerç és guerra’ revela algunes claus que permeten entendre millor la urgència i ansietat que caracteritza en aquests moments la política comercial i la negociació de tractats com el TTIP o el TPP. Yash Tandon, ugandès i Home de món, descriu el comerç com un arma de guerra amb una llarga història imperial. La companyia de les Índies Orientals, les guerres del opi, o la divisió amb regla i cartabó del continent africà a Berlín, el 1884, son algunes de les etapes infaustes que demostren que el comerç no és el motor del creixement, sinó una estratègia extractiva mitjançant la qual han estat, al llarg dels darrers segles, uns pocs països els que han crescut a expenses del patiment de molts d’altres.

La postguerra mundial inaugurà el intent de crear un marc global, primer amb el GATT i després amb la conferència organitzada per Nacions Unides, el 1964, sobre Comerç i Desenvolupament, que culminà en la Ronda de Uruguay, i en la creació, el 1995, de l’Organització Mundial de Comerç (OMC). Aquest suposat pas cap a la multilateralitat, s’acompanyà de la incorporació al debat de qüestions no estrictament comercials, com la protecció de la inversió, la liberalització de la contractació pública o la defensa de la propietat intel•lectual, que van ampliar els mecanismes de domini hegemònic per part de les Multinacionals. Tot i que a Doha, el 2001, s’introduís el concepte de ‘desenvolupament’, l’accés als mercats per part de les transnacionals segueix prevalent avui invariablement sobre un altre dret, el de l’accés a l’alimentació per part de la població, tot i haver-hi 845 milions de persones afectades per la fam. La OMC és així una maquinària de facilitació de negoci que s’adapta als requeriments de actors tan agressius com la patronal Business Europe. Quan la crisi posà en qüestió, a partir de 2007, la seva primacia industrial, Europa ometé el marc multilateral de la OMC per a forçar acords directes amb països d’Àfrica, el Carib o Àsia.

Així, Yash Tandon recorda que la UE no ha renunciat a la utilització d’elits corruptes, ni a convertir la continuïtat de les polítiques de ‘desenvolupament’ i ‘cooperació en moneda de canvi. La lògica es manté. Del imperialisme al neocolonialisme. Amb la única diferència que, en la variant moderna de la submissió geopolítica, es parteix de la independència teòrica dels governs. L’accés a matèries primes barates, a un mercat per als seus productes manufacturats, i el control sobre els diners i el crèdit compensen l’esforç bèl•lic, el cost de la constant ingerència política i el manteniment d’una estructura financera, bancària o de transports al servei de les grans corporacions. L’actualitat introdueix, si de cas, noves eines per a bloquejar qualsevol intent d’industrialització per part del Sud. Una d’elles és la monopolització del coneixement mitjançant la protecció de patents que sovint es basen en productes u organismes autòctons, una altra, la dependència tecnològica, ja sigui del us de llavors transgèniques, pesticides i fertilitzants, o d’armament. La complexitat dels termes dels acords i la velocitat que s’imprimeix a la negociació, trenquen la capacitat de resistència per part de països que així es veuen venuts al domini corporatiu.

Sembla ser que els països desenvolupats no estan interessats en que es desenvolupi la resta del món. En contra del criteri d’aquells que lliguen el benestar i creixement al comerç, el desenvolupament és vist pel Nord com un avantatge competitiu i no com un dret humà o civilitzatori. Per aquesta raó si convé, s’imposen sancions o es força un canvi de règim, tot sigui per assegurar l’accés als recursos, fins i tot al preu d’eliminar estructures d’estat i d’estendre així una anarquia global que tampoc acaba de molestar a les grans multinacionals. Tanmateix Europa i EEU s’enfronten els darrers anys a l’ascens i emergència d’una nova ‘lògica’ comercial. El comerç entre Àfrica i els BRICS augmentà entre 2001 i 2011 de 22.900 a 267.900 milions, els que fa evident el que està en joc, especialment quan, com recorda Tandon, els africans no li veuen a la Xina l’apetit ‘colonial’ demostrat per Occident al llarg dels darrers 300 anys. La pèrdua d’influència a nivell multilateral ha empentat als EEUU i a la UE a forçar acords bilaterals o regionals que acaben per ‘colonitzar’ les seves pròpies essències i valors democràtics. És el cas del TTIP. Així seguim perdent coherència i autoritat moral. Deia Margaret Fuller que ‘Si tens coneixement, deixa que altres encenguin en ell les seves veles’. Serà qüestió de començar a veure on arrimem la nostra.