Obsolescència 4.0

La propera setmana farà tres anys que s’inicià el camí de la ‘bombeta’. Fou en el marc de la vaga general del 29 de març i en el de la impotència que generà la reforma laboral aprovada pel primer govern Rajoy, que vam decidir aixecar aquesta petita barricada digital. 120 entrades després continuem explorant els arguments i contradiccions del capital i elucubrant quines poden ser les soluciones en un futur proper, il•luminats sempre pel esperit de la Utopia d’en Tomàs Moro que, l’any vinent, complirà 500 anys. En aquesta setmana especial, que ve marcada espiritualment per la força de la renovació primaveral i per la celebració de la finitud de tot hivern i doctrina, li volem dedicar la nostra reflexió a un concepte de forta projecció en l’actualitat: l’obsolescència. Tot i que el diccionari no recull el concepte, que deriva d’obsolet, aquest descriu la caducitat d’objectes, aparells i sistemes no pel fet d’haver deixat de funcionar, sinó perquè son substituïts per d’altres amb més atractiu o més desenvolupament tecnològic. La programació de l’obsolescència és, en la mateixa mesura que la diversificació del producte, una de les estratègies per a impulsar el consum i conforma, juntament amb el crèdit i el màrqueting, el tercer eix de la cultura del creixement permanent.

Aquesta paraula ‘creixement’ s’ha convertit en un concepte hegemònic i en un pilar central de la tàctica de dominació semàntica del capital. N’hi ha prou amb recordar que la pròpia estratègia de la Unió Europea es basa en tres creixements: intel•ligent, sostenible i integrador, que orienten i legitimen la governança econòmica en Europa i amb ella les polítiques d’austeritat. Per a qualsevol persona amb una mínima curiositat filosòfica aquest ‘engendro’ fabricat pels ideòlegs de la Comissió mostra una gran limitació conceptual i argumentativa, ja des del seu propi plantejament, perquè el creixement difícilment pot ser intel•ligent, sostenible o integrador. Al cap i a la fi, el creixement no és un desplegament de la intel•ligència creativa, sinó la realització d’un cicle predeterminat per un codi genètic, que s’adapta de manera permanent a les circumstàncies. El creixement és ‘maduració’, això és, el que en termes socials ve a ser responsabilitat, és també autonomia, allò que en l’àmbit de les persones entenem per ‘emancipació’ i, finalment, és la realització i perpetuació del projecte, mitjançant allò que coneixem per ‘reproducció’. El creixement no pot ser per tant ni intel•ligent, ni sostenible, en la mateixa mesura que és igual d’impossible l’etern creixement, com l’eterna joventut.

Tanmateix el creixement que se’ns ven és un concepte molt limitat i que no es basa en la realització d’un pla genètic i en el seu desplegament en un entorn ‘natural’ en el que interactua i es complementa amb d’altres elements en el marc d’una ‘intel•ligència’ holística i universal, sinó que és la realització d’un model ideològic de factura mediocre i lligada a uns valors bastant primaris com ho son la ‘llibertat’, el ‘gaudi’ o la ‘propietat’. El creixement que marca les nostres vides, no és el nostre propi com a individus, sinó el de l’economia, sempre en termes quantitatius, estadístics, ja sigui en l’àmbit del producte interior brut, del balanç per compte corrent, o dels costos de producció. Aquesta parca filosofia que li dibuixa a la humanitat un horitzó tosc i vulgar, demostra la seva preeminència mitjançant el flux i el consum. Quan més moviment de mercaderies, millor, quan més consum de matèria prima, millor, quanta més dependència, millor, tot i que sigui en el marc d’un creixement insostenible que ens condemna en termes mediambientals, de recursos, però també socioculturals, a un projecte inviable, i que comporta una obsolescència programada, aquesta sí, per la cobdícia cega d’un capital més interessat en la seva pròpia reproducció que en la de l’espècie.

Debats recents com el de la indústria 4.0, també conegut com ‘indústria intel•ligent’ (no podia ser d’una altra manera), mostren l’absurd d’una estratègia de creixement en la que el únic paper que li queda a les persones és el de consumir la producció programada pels dissenyadors d’una màquina global, un ciberplaneta, o com se li vulgui dir, en el que els/les humans/es tan sols continuaran essent ‘interessants’ en la mesura que no siguin totalment ‘quantificables’ ni ‘previsibles’ i ‘produeixin’, quelcom que no càpiga ni en un algoritme ni en un generador d’atzar. Aquesta és l’autèntica realització d’un creixement intel•ligent, sostenible i integrador. Una realitat en la que les persones no importen, perquè estan supeditades a la permanent actualització d’un gran mecanisme mundial, que intercanvia les peces, millora de manera parcial el seu disseny, i busca permanentment el desenvolupament de tot el seu potencial. En aquesta estratègia la única obsolescència programada és la nostra. Per això hauríem de recordar que no hi ha creixement sense mort, que el futur comporta responsabilitat i que la realitat és prou inesgotable, ignota i interessant, com perquè no calgui refugiar-se en cap virtualitat. Així convé recuperar un debat en profunditat sobre la viabilitat del nostre model de producció i reflexionar sobre qüestions tan centrals com si en un món en el que no existeixi el treball, te sentit que existeixi la propietat.