Drag Vader

Ni els excessos dels manifestants, ni tampoc la manipulació policial que s’orquestrà al voltant de la inauguració de la nova seu del BCE a Frankfurt poden amagar allò evident: El banc central europeu és avui la màxima expressió d’un model de construcció europea que suscita una forta aversió i rebuig. Els filferros i concertines de l’OTAN protegint el perímetre del nou edifici, les fortes restriccions a la premsa a l’hora de poder exercir el seu dret a informar, i la concentració dels antiavalots, amb 10.000 policies contenint 17.000 manifestants, posen de relleu el profund cinisme que inspirà a Draghí a l’hora de declarar que “Aquest edifici és un símbol d’allò millor que podem assolir junts a Europa”. O be el banquer ha escollit vidres massa opacs per a la seva torre de marfil i desconeix la realitat, o te en molt baixa estima allò que Europa, com a projecte, havia de representar. De fet, si recordem l’entrevista al Wall Street Journal, al març de 2012, en la que declarava que “el model social europeu és cosa del passat” no es pot excloure que dins Mario convergeixen el distanciament de la realitat i un talant autoritari, antidemocràtic i, en definitiva antieuropeu, propi de molts altres ‘il•luminats neoliberals’, ja vinguin de Lehmann Brothers o de Goldmann Sachs.

El saldo de la ‘festa’ al BCE fou de més de 200 ferits, entre manifestants i policies, amb prop de 400 detencions. Els excessos, utilitzats pel ministeri del interior alemany per a desacreditar la resistència de la ciutadania davant el dictat del capital financer, en cap cas poden distreure del talant autoritari i imperial que acompanya la missió i la política del BCE. Els antiavalots alemanys, amb les seves proteccions corporals (de cap a peus) i un desplegament ridícul d’armes i tota mena de gadgets bèl•lics, recorden cada vegada més les tropes d’assalt d’en Darth Vader, amb la diferència que aquestes anaven vestides de blanc, i que el nostre particular estel de la mort, allà lluny, banyat per les tranquil•les aigües del Meno, s’ha pagat amb els impostos de la ciutadania, això sí, amb un sobrecost del 30% que, fins i tot, li hauria posat els pels de punta al bo de Chewbacca. Davant la batalla campal a Frankfurt no han faltat mitjans que hagin defensat al BCE, destacant el seu paper secundari en les polítiques d’austeritat, i per tant el caràcter simbòlic, falsari i desproporcionat de la convocatòria de Blockupy i d’altres. La suposada ‘independència’ del banc central, el faria així, en certa mesura, ‘irresponsable’ de les polítiques d’austeritat.

Però això només és intoxicació informativa. El BCE ha estat el principal responsable de salvar amb 800.000 milions d’Euros les nefastes conseqüències dels excessos que havien de supervisar els banquers centrals que s’asseuen al seu consell. Si comparem aquesta quantitat amb els 6.000 milions que s’haurien d’invertir en la garantia juvenil, els 21.000 milions del Pla Juncker, o els 200 milions aprovats per Tsipras per superar l’emergència social immediata en Grècia, i que tan injustes crítiques han merescut per part de les institucions europees, sembla evident que els interessos que defensa Draghi si be no son públics, sí son notoris. També les missives enviades pel anterior president del BCE, Jean-Claude Trichet a l’estat espanyol, Irlanda o Itàlia, mostren fins a quin punt no és independent el banc central. En la carta del 5 d’agost de 2012, desclassificada per les pressions exercides per un advocat extremeny, el passat 19 de desembre, Trichet exigia a Zapatero mesures tan concretes com la descentralització de la negociació col•lectiva, l’eliminació de les clàusules d’ajust salarial automàtic, la creació de nous contractes amb menor indemnització o un nou ajust de la despesa. Exigències suficientment ‘clares’ com per a no dubtar del caràcter ‘polític’ i per tant la ‘responsabilitat’ del BCE.

En les seves memòries, publicades el 2013, l’ex-president del govern resumeix amb claredat perquè va satisfer d’immediat les demandes de Trichet: “Depeníem del BCE”. Sembla per tant que la independència del BCE és instrumental, i que el paper del banc central europeu, al que manca tota legitimitat ‘constitucional’ per imposar polítiques a canvi de crèdit, és profundament antidemocràtic. No se sap si la nova seu del BCE serà prou alta com per veure tota la misèria i la precarietat que han generat les seves polítiques. Potser es deixi enganyar per les seves pròpies mentides estadístiques o es deixi convèncer per allò que propaguen els mitjans afins o aquells que depenen del crèdit. El que sembla evident és que una bona part de la ciutadania europea ja ha calat el paper del BCE. La seva absurda filosofia, segon la qual els bancs son massa grossos per fer fallida, mentre estats, governs i persones son prou irrellevants com per ser salvades, és inacceptable i criminal. Que l’aixeta del crèdit, i amb ella la ‘força’ per a generar il•lusió monetària i manipular així l’economia a curt termini estigui en mans d’una institució de caràcter tan profundament antidemocràtic com el BCE, suposa una amenaça greu. A hores d’ara la suposada ‘independència’ del banc central, això és, el seu caràcter servil davant mercat i capital, ens fa dependents a tots els demés.