País de relíquies

En dates com aquestes és inevitable pensar no tant en aquells que gaudeixen de la resurrecció divina, sinó de tots i totes aquells i aquelles que romanen enterrats en les foses que continuen sembrant d’ignomínia i aflicció les marges i voreres de les nostres vies i camins. A tots ells i elles sempre els hi mancarà l’hàlit beatífic d’una superstició en la que no van voler creure, però no es beneficiaran tampoc, per a denigració i afront nostres, de la sensibilitat que s’haguessin merescut per part d’un estat que, ara per ara, no ha sabut o no ha volgut posar els mitjans necessaris perquè puguin ser rescabalats en la seva lacerada dignitat de ciutadans/es. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha realitzat 150 exhumacions i ha recuperat les despulles de més de 1.300 víctimes de Franco des que va ser fundada, l’any 2000, pel periodista Emilio Silva. L’ARMH calcula en 114.000 les víctimes de la repressió que encara avui romanen sepultades sense identificar. Son, sembla evident, morts de tercera classe dins l’imaginari malaltís d’una jerarquia política i militar obsessionada fins a tal punt amb la mort, que el seu pròcer màxim i cabdill Francisco Franco, dormí al llarg de 40 anys amb una relíquia de Santa Teresa plantada al bell mig de la seva tauleta de nit.

Ortega i Gasset recorda a ‘Meditacions del Quixot’ que ja en els temps antics, els celtibers van cridar l’atenció al món per ser el únic poble que adorava la mort. Fins a quin punt no es va demostrar eixelebrat i celtiber el general Millán-Astray en la picabaralla amb Don Miguel de Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936, quan exclamà aquell legionari ‘Visca la mort’ com única resposta al rector, que havia titllat aquella funesta paradoxa de repel•lent i ridícula. Quina imatge podria il•lustrar millor l’Espanya de les relíquies que aquest ésser maltret i mutilat que exclama la seva professió de fe, abnegada i absoluta, en una mort que és passió nacional, militar i religiosa. Tal i com queda recollit en una de les moltes versions del succés, el notable autor de ‘Niebla’ tancà la seva aclaridora intervenció exclamant: “El general Millán-Astray desitja crear una Espanya nova, creació negativa sens dubte, segons la seva pròpia imatge. I per aquesta raó voldria una Espanya mutilada”. Una Espanya morta, podríem afegir, si pensem en l’essència buida i negra de gairebé quaranta anys de dictadura que no van portar més que a un altre reliquiari fatu i megalòman, batejat com a Vall dels Caiguts (això és, morts) i que es prea de tenir la més alta creu de la cristiandat.

“Els espanyols oferim a la vida un cor blindat de rancúnia, i les coses, quan reboten en ell, son llençades amb crueltat” deia el filòsof madrileny, que, tot i considerar-se un ‘patriota’ tenia una visió tan lúcida com sinistra de la seva pròpia terra. “Els que van passar abans, continuen governant-nos i formen una oligarquia de la mort que ens oprimeix” diu en les seves ‘Meditacions’, un llibre que, amb més de 100 anys, esdevé testimoni fefaent d’allò que per a desgràcia nostra, son les senyes d’identitat d’aquest projecte fallit d’estat. El circ muntat recentment al voltant dels ossos trobats a l’església de les Trinitàries i que s’atribueixen a Miguel de Cervantes posen d’actualitat la passió funerària que inspira aquesta sempre latent Espanya negra. No sabem si el president del govern pretén servir-se en aquests moments de davallada electoral de la mandíbula de l’autor del Quixot per a la seva inspiració, si es tracta de recuperar el turisme a la capital mitjançant una relíquia literària, o si la presidenta del partit, la manxega Cospedal ha decidit que, en aquests moments de confusió, fora precís vigoritzar l’esperit nacional recuperant els seus més distingits referents. Que per una o altra cosa es serveixin de Cervantes, és prova d’una gran misèria humana i política.

Amb raó exigia el diputat basc, Joseba Andoni Agirretxea que s’havia de posar el mateix esforç en recuperar les despulles de tots els afusellats i desapareguts en la Guerra Civil, que el que s’està posant en demostrar la identitat d’aquelles que s’han trobat al convent del madrileny barri de les Lletres. Sens dubte l’autor del ‘Persiles’, tot i ser manc com en Astray, no pertanyia a l’oligarquia de la mort, sinó que la seva grandesa espiritual i intel•lectual l’agermanaven amb aquella altra oligarquia, exigua i genial, de la poesia i dels somnis. També aquesta existeix en el país de la mort. En l’art i en la literatura, però també en la societat i fins i tot com a projecte polític, per exemple en la quimera, breu i magnífica, de la 2º República. Diu Ortega que “la realitat tradicional en Espanya ha consistit en l’aniquilament progressiu de la possibilitat d’Espanya” i davant això proposa que s’acabi amb aquest model i que es recuperi una plenitud espanyola que identifica amb Cervantes. Amb tot el respecte i devoció que sense dubte mereix aquest gran filòsof i erudit, ens temem que aquesta conclusió està imbuïda, ja en sí mateixa, d’un cert aire quixotesc, i que on l’autor de la ‘Rebel•lió de les masses’ creu veure la possibilitat d’un país, no hi ha més que molins sense vent.