Hat Trick

Hi ha qui pensa que al món hi ha qui tira dels fils. La cultura de la conspiració planteja una intel•ligència central que organitza de manera premeditada i traïdora les coses i fa que aquestes succeeixin d’una manera determinada. Tanmateix això sembla poc probable. Resulta més versemblant que hi hagi qui, tot i tenir la capacitat d’intervenir i de salvar un cert ordre social, polític o econòmic, permeti que emergeixi l’entropia i amb ella s’alliberin el desordre i el caos. ‘A riu revolt pesca de profit’ diu el refrany i així una estratègia d’èxit sembla ser la de remoure el fons per a enterbolir l’aigua. Una situació d’ordre, ja sigui de tipus bucòlic en un rierol d’alta muntanya, o de naturalesa regulatòria o normativa en un marc social o econòmic determinat, impedeix que la pesca o el benefici, puguin anar més enllà d’allò previsible. És quan s’introdueix el risc i amb ell la incertesa, això és, quan s’escombra el llot del fons fins que el peix no sap si va o si torna, que s’omplen les xarxes al màxim. Per això el generar risc és una estratègia infalible quan es tracta de crear les condicions considerades ‘idònies’ per aquells ‘pescadors’ que persegueixen un profit o un lucre desproporcionats.

I hi ha moltes maneres de produir risc. O bé s’aprofiten les escletxes en la normativa, ja sigui financera, medi ambiental o laboral, o s’exigeix directament per mor del mercat, que es deixin anar les regnes i es desreguli allò que abans estava prou ben organitzat. En el cas de la política, sobre tot a nivell global, la desregulació s’acompanya habitualment de l’eliminació de les estructures de govern. El risc comporta el immens avantatge de que, com en el cas dels peixos i del fang, produeix, també en les persones, un estat de confusió i de por que les fa més previsibles en les seves reaccions i per tant més controlables. En la negociació d’un expedient, en el diagnòstic d’una epidèmia greu o quan les sirenes envaeixen els carrers d’una ciutat assetjada les persones son més fàcils de convèncer de quin és l’acord, solució o medecina que els permetrà recuperar la normalitat i la calma. Naomi Klein descrigué amb molt d’encert l’estratègia del shock i el seu sorprenent periple històric, partint de la Xile de Pinochet, fins arribar al huracà Katrina a Nova Orleans, passant per Sud-àfrica, Polònia o els tigres asiàtics. El shock s’aprofita, tant quan ve en forma de catàstrofe natural, com quan es genera, ja sigui mitjançant la hiperinflació o el deute extrem.

A on no va arribar Klein, però que hauria de ser interpretat en els mateixos paràmetres, és a la història de les subprime i a la explosió de la crisi financera en l’any 2008. La titularització d’actius tòxics i la seva comercialització a gran escala, comportà enormes beneficis a un bon grapat d’actors financers. Aquesta és una altra característica de la crisi. El risc, ja sigui pel medi ambient quan es contamina l’aigua o l’aire, o a nivell financer, quan s’envileixen comptabilitat i balanços, suposa habitualment uns estalvis o un benefici significatius. També quan es desestabilitza una regió mitjançant la venda d’armes, o s’empitjora la sanitat o l’educació per a fer més atractiu el sector privat, el profit és gairebé immediat. Però el risc que es crea, és especialment interessant si pot ser controlat. Així sumeix a les persones, ja siguin clients, accionistes, treballadors o ciutadans/es en un estat d’incertesa constant que els fa més manipulables. Quan no es pot mantenir més el risc i la crisi esclata en tota la seva força, això és, quan l’aire es fa irrespirable, hi ha una crisi humanitària, un acomiadament col•lectiu o una suspensió de pagaments, la situació sembla ingovernable, però gairebé sempre comporta una empenta potser decisiva per a permetre una nova transferència de riquesa.

Com es va veure a la recent crisi financera i, a excepció dels EEUU on s’aplicà més ma dura, en el cas de Bankia o de Caixa Catalunya, el deute privat que s’havia generat, es convertí per art de màgia en deute públic. I si no és en el marc de la pròpia crisi, és en allò que es coneix com a ‘rescat’ on s’acaba de reorganitzar tot en funció d’uns pocs interessos. L’empresa es deslocalitza per a produir més barat, s’aconsegueixen grans contractes per a la reconstrucció o es reben crèdits de bancs centrals a preu de ganga. La resolució de la crisi que succeí al risc, és el tercer gol en l’estratègia del benefici extrem, allò que en termes futbolístics vindria a completar un ‘hat trick’ en tota regla. Res del que ha succeït s’ha provocat de manera directa. Ha estat el pols de la cobdícia, la laxitud i la tolerància els que han obrat el miracle. Davant l’estratègia del risc, i en relació als campions del hat trick econòmic, social i financer, no queda cap altra alternativa que recuperar la normativa, la regulació i el control sobre la realitat i els seus mecanismes, ja siguin econòmics, productius, ambientals o financers. Potser la sostenibilitat resulti més avorrida, però és la única manera per a fer viable la democràcia i per a promoure la justícia i quelcom igual d’important: la pau política i social al món.