Camí a la incertesa

Amb la publicació de ‘Camí de servitud’ Friedrich August von Hayek sacrificà la seva reputació com economista per a iniciar a canvi, una carrera com promotor ideològic i intel•lectual. Ho reconeixia quan a la mort de Keynes, digué què, mentre el gran economista britànic s’havia convertit en un sant, ell havia pagat amb el descrèdit acadèmic la publicació d’una obra que, finalment, fou divulgada pel Reader’s Digest. Tot un supervendes a la seva època que va assolir els 600.000 exemplars venuts, ‘Camí de servitud’ volia posar un contrapunt que qüestionés el contracte social que havia emergit de la postguerra trencant així l’hegemonia del gran capital financer i industrial. D’altra manera que el seu referent històric, el liberalisme, la proposta de Hayek, completada després per Friedman i d’altres, defensava l’estat, però no com a garant dels fonaments democràtics, sinó de les llibertats associades al mercat. No estranya que a l’hora de buscar un banc de proves, el neoliberalisme escollís un marc autoritari i dictatorial. Hi van servir la dictadura xilena i després l’argentina. En totes dues es disposà la societat com laboratori i la població com conills d’índies amb tal d’establir el model d’un nou domini social.

Si tenim en compte que amb Pinotchet n’hi van haver 28.259 víctimes de presó política i de tortura i que sota la junta argentina desaparegueren més de 30.000 persones, les declaracions públiques de Hayek en les seves visites al con sud resulten xocants. “La meva preferència personal s’inclina per una dictadura liberal i no per un govern democràtic on n’estigui absent tot liberalisme...”, deia el 1981 al diari xilè ‘El mercurio’. Menys efectistes però potser més depravades resulten les declaracions fetes a la revista argentina ‘Somos’ al novembre de 1977. En elles identificava la principal amenaça a l’economia de mercat no tant en la política monetària ni tampoc en la iniciativa de les diverses “espècies de col•lectivistes”, sinó en “les institucions polítiques que prevalen en el món occidental (i que) produeixen necessàriament un impuls en aquesta direcció, que tan sols pot detenir-se o evitar-se canviant aquestes institucions”. Apologia de l’autoritarisme. Però si pensem que l’economista cap del BCE de 1998 a 2006, Otmar Issing donava el 2011 una conferència sota el títol “Camí a la servitud’, veurem com batega també a Europa el pols neoliberal de Friedrich August Hayek, i fins a quin punt son d’actualitat els preceptes econòmics que s’estrenaren a la Xile de Pinochet.

El receptari neoliberal aplicat a Xile a partir de 1975 està contingut en les 189 pàgines de la publicació ‘The Brick’, i els fogons estaven en mans dels ‘Chicago Boys’ amb el ministre de treball i previsió social i també de mineria, José Piñera Echenique, en el paper de chef. El nebot del que fou per dues vegades president de la conferència episcopal xilena Bernardo Piñera, i germà de Sebastian i Pablo Piñera, ex gerent del banc central i ex president del govern xilè respectivament, arrumbà amb la seva reforma laboral (1979) amb la negociació col•lectiva i el dret a vaga, privatitzà la seguretat social mitjançant la de pensions (1980) i creà, a través de la llei sobre concessions mineres, el 1981, el fonament legal per a privatitzar empreses estatals en àmbits tan estratègics com les telecomunicacions, l’energia o les infraestructures. Aquest programa de ben segur que no ens resulta desconegut. Les seves essències son la ‘sacralització’ de la propietat i del capital, que és protegit de la redistribució, fiscalització o negociació col•lectiva, la individualització de les relacions socioeconòmiques, l’atac frontal a qualsevol estratègia col•lectiva o solidària, especialment la sindical, i la privatització i instrumentalització de l’estat com a garant del status quo al preu que calgui.

El principal enemic del neoliberalisme és l’estat del benestar, per organitzar propietat i mitjans de producció en funció de l’equitat, la solidaritat i el mèrit, reduint així ‘risc vital’ i ‘dependència’ de les persones, aspectes centrals del credo neoliberal. Davant els heretges, això és: demòcrates, sindicalistes i subjectes diversos de ‘l’esquerra’ s’aplica ma dura. Les tortures aplicades a l’estadi nacional xilè o a l’escola de mecànica de l’armada argentina, no son molt diferents a les que utilitzava la inquisició a la edat mitjana. En la mateixa mesura, les polítiques autoritàries i antidemocràtiques de l’estat neoliberal s’exerceixen mitjançant la por, i aquesta es propaga a través de l’arbitrarietat, la desproporció i la impunitat en la repressió policial. Els/les 260 treballadors/es i sindicalistes encausats en diversos procediments judicials, la història retratada a ‘Ciutat morta’ o casos com el d’Ester Quintant, en donen fe.

Especial actualitat revesteix el cas d’en Dani i el Isma, dos joves estudiants de la Universitat de Barcelona que aquest dilluns haguessin d’haver sigut jutjats per participar en la vaga general del 29 de març de 2012. La reforma laboral a la que responia aquella vaga era parenta propera de la de Piñera. També aquí la justícia, representada per la magistrada que jutjà a Patrícia Heras, intentà ser exemplaritzant i intimidatòria. La presó sense fiança imposada a dues persones de 19 i 21 anys sense antecedents, pretenia, entre d’altes coses, desanimar la protesta que suscitaria la visita a Barcelona, el 2 i 3 de maig, del Banc Central Europeu. L’ajornament del judici, anunciat aquest divendres, previsiblement no pretén tampoc altra cosa que salvar la cara de l’acusació particular de cara a les properes eleccions municipals. No importa que per estratègia política es condemni a dos joves a dos mesos més d’incertesa. No oblidem que aquesta conforma, juntament amb la por, el ‘Camí a la servitud’.