Trencar la baralla

No seria estrany que a Tsipras i Varoufakis el recent periple de dues setmanes per Europa, se’ls hagi fet més llarg que a Ulisses la seva Odissea. La galeria de monstres amb la que s’han topat pel camí, ja sigui el ciclopi Rajoy, l’angèlica Circe o la resta de sirenes i ocellots que hauran pretès embogir-los amb els seus cants, potser no hauran trastornat l’astúcia i el vigor de navegants tan avesats com ells, però de ben segur que els haurà convençut de les misèries i penalitats que els esperen al llarg d’aquest viatge. Potser convé que els hi recordem que tot i els escenaris i engendres grotescos que se’ls apareixeran pel camí, el guió d’aquesta Odissea europea per la que naveguen no l’ha escrit un Homer qualsevol, sinó un ànima bastant menys imaginativa i generosa que la del poeta, com la que caracteritzà al llarg de la seva llarga vida al ínclit Friedrich August von Hayek. Ja al 1939, aquest economista posà els fonaments ideològics d’Europa entesa com a màquina imparable de liberalització. Al seu assaig ‘Les condicions econòmiques del federalisme interestatal’ plantejà que el preu de la pau passava per transcendir fronteres i construir una federació europea que per sobre de tot contemplés i respectés dos imperiosos requisits.

L’autor de ‘Camí de servitud’ o ‘Individualisme i ordre econòmic’ plantejava així, ja no tan sols abans del contracte social de la postguerra, sinó fins i tot abans de la conflagració mundial, que una unió que superés aranzels i introduís la lliure circulació a Europa, hauria d’anul•lar la capacitat d’intervenció econòmica dels estats en els mercats, però a més, hauria d’impedir al preu que fos, que aquesta potestat es traslladés a l’àmbit comú. Deia Hayek, encara al 1971, que es tractava d’impedir fos al preu que fos, que la democràcia 'distorsionés' l‘economia, fins i tot si el preu era el d’introduir una Constitució. Potser no mereixi el nom, però Maastricht sí que tingué quelcom de succedani constitucional, i la Unió Monetària que esbossà, posà la guinda al indigest pastís d’en Hayek. Sense la possibilitat de devaluar la moneda amb tal de corregir la pròpia posició davant els mercats, els estats no tingueren cap altra alternativa per a intervenir a la seva economia que la devaluació interna, això és: rebaixes salarials, retallades pressupostàries i flexibilització de la contractació realitzant així, una a una, totes les premisses del programa liberalitzador. La sobirania nacional quedà a més segrestada per un règim de caràcter supranacional, opac i blindat contra qualsevol arravatament o vel•leïtat democràtica.

Com resumeix en Wolfgang Streeck a la seva darrera publicació (Temps comprat); Europa cedí així a “la despolitització de l’economia al mateix temps que desdemocratitzava la política”. Les noves premisses de la governança, que no del bon govern, comportaven unes regles fèrries. La intervenció mai es realitza en el costat del ‘haver’, sinó sempre en el del ‘deure’, això és, mai en la columna dels ingressos (fiscalitat...) sinó sempre en la de la despesa. En segon lloc, aquesta retallada de la despesa coincideix amb una gradual reducció i minva del propi estat, sempre mitjançant la desregulació i la privatització de recursos. Finalment ‘l’evaporació’ de tot allò públic arriba al extrem de que es privatitza fins i tot la iniciativa política, ja sigui en ocupació, formació, recerca o infraestructures. Davant la lògica consternació i l’enuig de la població sempre queda disposar del placebo multiús del ‘creixement’ que es pot administrar mitjançant el maquillatge estadístic, la comptabilitat imaginativa o fins i tot el màrqueting motivacional. Ningú es perfecte, i davant la desconfiança de la poc agraïda ciutadania convé ser onerós, i, si és precís, respondre a allò que l’ex comissari europeu Mario Monti batejà com a “obligació d’un govern d’educar al seu Parlament”.

No sabem quina seria la visió pedagògica del que fou també primer ministre italià, assessor de Goldman Sachs i director europeu de la Trilateral, però ens temem que sota ‘educar’ comprengués el que per al comú dels mortals vol dir ‘domesticar’. Sabem que el poble hel•lè i els seus flamants líders no son domesticables, però sembla evident que aquesta Europa hayekiana no està disposada a encaixar una derrota. Suposaria obrir la caixa de Pandora. Per aquesta raó la prioritat ara és doblegar l’empenta de Syriza. Perquè el seu apaivagament comportaria un missatge desolador per a l’esquerra europea i al mateix temps un senyal triomfal per als mercats. Aquests tindrien carta blanca per a renovar la seva ofensiva, per exemple desempolsegant el pacte d’estabilitat, o donant una altra volta de rosca al tractat transatlàntic amb els EEUU. Davant aquest escenari tan sols s’hi val jugar el tot pel tot. Això és; complert el seguici diplomàtic, negociar a totes amb els dos únics missatges de pes: La sortida de l’Euro per a sumar-s’hi als 10 països europeus que no van entrar al joc de la moneda única, i la suspensió de pagaments i renegociació d’un deute tan inviable com injust. Son paraules majors, però malgrat Hayek, avui l’única opció per a un país com Grècia, és la de plantejar que davant la trampa antidemocràtica res s’hi oposa a fer el que cal, tot i que sigui trencar la baralla.