Un govern per a Europa

Intervenció al Seminari de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i la Càtedra Jean Monnet: ‘La democràcia a la nova governança econòmica de la Unió Europea’.

Rien n’est possible sans les hommes, rien n’est durable sans les institutions (Res és possible sense els homes, res perdura sense les institucions). Jean Monnet

Permeteu-me que excusi la presència del nostre Secretari General i agraeixi en el seu nom i el de les CCOO de Catalunya la invitació a participar en aquest seminari. El Parlament Europeu és sovint una inspiració, i avui quan la democràcia travessa moments d’especial precarietat a Europa, és també la nostra principal esperança. De la governança no ens agrada ni el nom. Ens recorda l’agenda de l’estat mínim i el llenguatge de les institucions financeres internacionals quan intervenen en països en situació de fallida, pretenent avalar la seguretat jurídica amb tal de garantir la consecució dels interessos extractius de les multinacionals. També associem aquesta paraula a una concepció d’Europa com projecte de liberalització, en els termes que plantejà, al 1939, Friedrich August von Hayek, al seu assaig ‘Les condicions econòmiques del Federalisme Interestatal’. La Federació Europea de l’economista austríac te ben a poc veure amb la que defensava en Jean Monnet, i es basa en la transferència de la sobirania econòmica i política dels estats no a una superestructura europea, sinó fonamentalment als mercats. En aquest sentit hi ha hagut tres grans fases; l’Acta Única europea als anys 80, que feia operatiu el mercat intern, la introducció de l’euro, amb la pèrdua de la sobirania monetària, i, finalment, la governança econòmica europea que normalitzà aquest procés de liberalització progressiva.

Si fins la Unió Monetària els ajustos macroeconòmics s’assolien mitjançant la devaluació de la divisa, això és, afectant alhora rendes del treball i del capital, de tal manera que tots, d’un dia a l’altre, perdien per igual, amb la moneda única els ajustos es forcen a través de la devaluació interna, regulada en el marc de la governança europea. Els seus tres instruments; coordinació pressupostària mitjançant el semestre europeu, correccions automàtiques en cas de dèficits macroeconòmics excessius, o compra de deute i rescats, operen aquesta devaluació en funció d’un ideari ortodox amb tres grans fonaments: (1) L’endeutament està en l’origen de la crisi i per a reduir-ho cal l’austeritat. (2)Les rigideses del mercat laboral generen atur, i tant sols si es flexibilitza aquest es crea ocupació. I (3) els salaris son la clau de la competitivitat i per això recuperar ‘muscle’ exportador comporta rebaixa salarial. Aquest és el marc ideològic de la governança que es tradueix en mesures concretes: Per reduir deute públic, l’austeritat força retallades en salaris públics, serveis i prestacions, ja siguin pensions, educació o sanitat. En el cas de l’ocupació la flexibilitat es tradueix en desregulació del mercat laboral i precarització de la contractació. Per baixar salaris es descentralitza la negociació col•lectiva en benefici de les empreses, eliminant la ultractivitat i reduint l’eficàcia i abast dels convenis.

Cal recordar que la consolidació dels deutes públics tan sols es realitza per la part de la despesa. No hi ha mesures en l’àmbit de la fiscalitat, més enllà de l’augment de la imposició indirecte, i mai en relació a l’eficiència en la recaptació, la millora de la capacitat redistributiva o el volum de la fiscalització de les rendes, ja siguin del treball o del capital. Tal i com recull amb molt d’encert la resolució del 13 de març de 2014 del Parlament Europeu, les mesures descrites es basen en uns fonaments ideològics errats. En funció dels seus resultats són ineficaces, injustes i contraproduents. Ineficaces perquè allà on s’han aplicat han aconseguit justament el contrari del que es pretenia: S’ha augmentat el deute, s’ha destruït ocupació i s’ha perdut competitivitat. Injustes perquè tal i com descriu amb claredat la resolució esmentada, es contravenen articles clau del Tractat i de la Carta de Drets Fonamentals. La UE es desvia encara més dels objectius de l’estratègia 2020 i a nivell institucional es margina de tot el procediment el Parlament Europeu, la OIT, el Comitè Econòmic i Social i el de les Regions al temps que la Comissió no compleix amb el seu paper de guardià del Tractat i el Banc Central Europeu s’extralimita en les seves funcions. Finalment és contraproduent perquè provoca una forta pèrdua de cohesió a nivell territorial i social en Europa, provocant un replegament nacional per part dels estats i alimentant la pèrdua de confiança i l'augment de tendències xenòfobes.

Davant els que intenten argumentar en positiu dient que es fa palès el creixement, proposant anàlisi que massa sovint no incorporen la baixada del preu del petroli, la devaluació de l’euro davant el dòlar, o el fet que el BCE hagi obert l’aixeta dels diners, pensem que cal assumir els errors comesos i actuar en tres horitzons temporals ben diferenciats. El curt termini ve marcat per Grècia on s’ha de demostrar que la governança incorpora a les seves anàlisi els indicadors socials i d’ocupació que es plantejaven en la comunicació de la Comissió ‘Reforçar la dimensió social de la Unió Econòmica i Monetària’. No s’han de rescatar els bancs, sinó les persones i fer front a la pobresa, a la incertesa i a la precarietat. Els fluxos de liquiditat no poden esgotar-se en la comptabilitat dels bancs, sinó que han d’arribar d’immediat a les empreses i especialment a les petites i mitjanes que tenen un paper clau en l’ocupació i en l’activació de la demanda interna. En aquest sentit la votació de Syriza no es pot agafar com un afront dels grecs a Europa, sinó com un missatge entenedor i clar. Així la recent crida dels sindicats alemanys sembla un bon exemple de fins a quin punt la gran majoria de la ciutadania europea entén la situació que travessa el poble grec com el fruït d’una gran injustícia, i veu les propostes del govern grec com una oportunitat per corregir un rumb arbitrari i errat.

Al mig termini, i podríem entendre per aquest els 4 anys i mig que li queden de mandat al Parlament Europeu, cal estendre als altres instruments de la governança, això és, a la coordinació pressupostària i als mecanismes automatitzats de correcció, el criteri social que hauria de prevaldre en els rescats. En la línia de l’article 41 de la resolució esmentada, és prioritari introduir un mecanisme de correcció de desequilibris socio-laborals excessius que complementi els econòmics i recuperi les garanties que estableix el Tractat. Pel que fa el propi sistema de governança sembla injustificable que no s’hagin incorporat encara indicadors que forcin la consolidació dels comptes públics també per la part dels ingressos. El frau, l’evasió i l’elusió fiscal a Europa exigeixen que s’intervingui als països i de manera coordinada a la Unió per assolir més eficiència en la recaptació (més de 50.000 milions en el cas de l’estat espanyol) i per posar fi a la competència a la baixa en certs impostos com el de societats. Aquestes mesures haurien de ser prioritàries pel greuge que suposen, però també perquè podrien facilitar la liquiditat que precisa un pla de inversió que vagi més enllà de les prestidigitacions financeres del Pla Juncker, com el que defensa la Confederació Europea de Sindicats, amb una inversió anual d’un 2% del PIB durant 10 anys, i la creació de 7 a 11 milions de llocs de treball.

Finalment i a llarg termini sembla evident que és inevitable un nou canvi del Tractat. Els riscos i asimetries que ha provocat la governança europea demostren que una veritable Federació Europea en el sentit de Jean Monnet, precisa de més competències pel Parlament Europeu on ha de residir tota la iniciativa legislativa a més del control sobre l’acció d’una Comissió que no pot estar segrestada pels jocs d’equilibri dels estats i especialment dels que tenen més poder dins el Consell Europeu. La capacitat d’intervenció, també amb polítiques anticícliques quan correspongui, precisa no d’una governança, però si d’un govern europeu que ha de tenir el seu fonament en un parlament lliurement escollit per la ciutadania. En aquest sentit cal canviar el paper del Banc Central Europeu perquè persegueixi no tan tols l’estabilitat monetària, sinó també la plena ocupació a Europa. També s’ha de posar fi a que el BCE sigui el mecanisme pel qual Europa sosté i alimenta bancs privats ineficients o quebrats, mentre s’endeuten els estats. Més enllà caldrà avançar en la unió bancària i fiscal però també en la unió social i política, fins i tot establint una arquitectura institucional i un mapa comú de competències, que desenvolupi la subsidiarietat i superi els solapaments històrics que, a hores d’ara, suposen un gran dèficit per assolir l’Europa que Jean Monnet somnià.