Sísif es rebel·la

Hi ha qui sospita que en el fons Sísif sap que quan arribi al cim, la pedra rodarà per l’altra vessant. El dubte rau en perquè torna, sempre de nou, a iniciar el camí, empentant el pesat llast de la seva condició d’esclau. En la mateixa mesura, sembla evident que els economistes, fins i tot els neoliberals, saben perfectament que el immens deute que s’ha anat generant a Grècia és ja del tot impagable, i que els rescats i reformes tan sols serveixen per a donar impuls a una roda que gira i gira, però que no porta enlloc. Així ens podem preguntar perquè passades les eleccions gregues, la resposta d’aquells que manen al Consell, al Banc Central Europeu i a l’Eurogrup, ha estat, de manera gairebé obsessiva, continuar receptant a Grècia una medecina, que, com recordava recentment el nou ministre d’economia grec Varoufakis, s’administra tot i ser verí i amb ple coneixement per part del metge. Per poder entendre fins a quin punt la victòria de la democràcia a Grècia suposa avui un desafiament a l’oligarquia financera i empresarial a Europa, i com és de patent el seu grau d’irritació i desconcert, convé que ens remuntem als prolegòmens de la crisi i repassem alguns dels mecanismes que estan al seu origen i posterior desenvolupament.

El Director del Institut Max Planck de Sociologia, Wolfgang Streeck situa al voltant de l’any 1975 el moment en el que el capitalisme decidí alliberar-se de les ‘lligadures’ del contracte social de la postguerra. Víctima d’una crisi de confiança en la democràcia, decidí deixar de veure el seu comés com el d’un actor fonamental en la generació de benestar, per a començar a entendre’s de nou només com a màquina per a produir benefici. Mitjançant una vaga d’inversió, això és, retirant capital de l’economia productiva,però també diversificant la paleta de productes, acurtant el seu cicle vital i internacionalitzant la cadena de producció, implantà la cultura del consum, condicionà el mercat laboral i introduí una lògica global que li permeté imposar cada vegada amb més força les seves condicions. La reacció per part dels estats va ser la de comprar temps: mitjançant la inflació, l’endeutament públic i, arribat al límit, donant tota mena de facilitats a l’endeutament privat. Així es mantenia la ‘il•lusió monetària’ de Keynes, però al preu de afeblir el diàleg social i la capacitat d’intervenció del interlocutor natural del capital, el treball organitzat, de generar un fort atur estructural, de sacrificar drets socials, i d’endeutar els estats esgotant, al mateix temps, el crèdit privat.

Actualment els estats han arribat al límit i tan sols son capaços d’intervenir mitjançant els bancs centrals que compren un deute o l’altre. La desorientació és la conseqüència final d’un procés de rendició de la democràcia al capital, al llarg del qual la política ha anat renunciant als seus espais de sobirania, fins a l’extrem de diluir la figura del ‘govern’ en la potinga indigesta de la ‘governança’. La raó que s’ha donat és la d’acceptar una lògica, la del mercat, com a raó natural, davant una raó política, la de la democràcia, que s’ha vituperat fins a la desfiguració i el descrèdit. La davallada de l’estat és així el resultat de l’assumpció de tota una sèrie de calamitoses premisses de caràcter purament ideològic, com la que dicta que la contenció fiscal i la desregulació del mercat laboral generen creixement. Així la renúncia a exercir el seu poder regulador en l’àmbit impositiu, ha sacrificat el caràcter fiscal de l’estat i la seva capacitat per a equilibrar ingressos i despeses, i ha acabat minvant el seu paper fins a no tenir cap altre que aquell que li correspon per la seva capacitat d’endeutament. A canvi el capital s’ha vist eximit de la pressió fiscal i ha guanyat doblement, doncs ha pogut col•locar en qualitat de ‘crèdit’ aquells excedents que ha deixat de pagar com a impostos.

Així el capital ha pogut augmentar el seu arsenal financer. Ja no es tracta de pressionar mitjançant la inversió o la deslocalització de la capacitat productiva, sinó de forçar directament les polítiques estatals mitjançant el finançament o no dels estats. Com recorda Streeck, avui costa distingir entre estat i mercat i, ben mirat, ja ni tan sols podem dir amb certesa si va ser l’estat el que va nacionalitzar la banca corrupta, o si va ser la banca la que va privatitzar l’estat. Si llegim atentament les declaracions del ministre de finances alemany Wolfgang Schäuble, que sembla considerar la democràcia grega com un ‘xantatge’, la resposta sembla evident. Els cartels i monopolis estan prohibits en tots els sectors menys en el financer, i tenen consciència plena del perill al que s’enfrontarien si s’aixequés un ‘cartel’ polític i democràtic que recuperés la lògica del bon govern. Per això avui la seva màxima prioritat és la de posar de genolls a Grècia per a demostrar que els mercats son immunes a les vel•leïtats democràtiques de la ciutadania, i demostrar que no queda altra cosa que tornar a empentar la pedra falda amunt. Però el desafiament que planteja Grècia no deixa d’alimentar l’esperança d’un canvi i te la complicitat i el recolzament d’una àmplia majoria d’europeus. Encara està per decidir si Sísif no deixarà tirats pedra i esclavitud al peu de la muntanya, per a començar a gaudir de la llibertat que li correspon, en tant que ésser humà.