Matrimoni d'inconveniència

Diu el refranyer que ‘A casar riu qui hi va i plora qui en torna’. Massa sovint la passió i el presagi eròtic precipiten els esdeveniments i per perdre la mesura, es sentencien unions condemnades al fracàs, a l’amargura i a un patiment, que pensat amb més temps, era del tot innecessari. Passa amb les persones, però en un mon com aquest, de concupiscències ferotges, d’una libidinositat corporativa globalitzada, passa també amb els estats i fins i tot passa a nivell geopolític, implicant en la dansa planetària continents sencers. És aquest el cas dels coneguts tractats de lliure comerç que no podríem analitzar sinó és en clau de relació de parella i de formalització d’aquesta. En el cas del matrimoni que s’està forjant entre Europa i els EEUU, convé començar establint que, com en tants d’altres, tampoc aquest neix de l’amor, sinó del interès. Així, no és amor, ni és tampoc sexe, sinó quelcom molt més vulgar: negoci. Quan es pretén vendre l’enllaç com un tractat comercial es persegueixen dos objectius. En primer lloc distreure semànticament de la seva veritable finalitat: la liberalització de serveis, la flexibilització normativa i la desregulació. En segon lloc, tramitar i disfressar com a protocol comercial el que en realitat és una involució política, econòmica i social en tota regla.

Com és habitual en moltes d’altres esposalles, l’enllaç no persegueix la satisfacció d’un sentiment mutu, sinó un objectiu més crematístic que romàntic. Te a veure amb les estratègies de la família, y quan diem família no ens referim a la dels pares, tiets i sogres, sinó a la del Padrí I, II i III. Que el 92% de les reunions preparatòries de la Comissió fossin amb lobbies, i, de les 135, 127 es fessin a porta tancada, és, en aquest cas, tan simptomàtic com quan li donem un cop d’ull a la direcció executiva de les entitats i fundacions que van ‘apadrinar’ les principals apologies i panegírics del TTIP, i hi trobem celebritats de bancs, consultores, patronals i grans multinacionals. Com sembla evident que no hi ha amor, com a mínim es tracta de fer creure que el matrimoni és de conveniència, això és, que li convé a ambdues parts. En aquest sentit és indicatiu que altres estudis menys ‘interessats’ presagiïn un horitzó bastant més enterbolit. Per Europa l’augment del comerç amb els EEUU seria a costa del comerç intern, i pagarien l’envit la petita i mitjana empresa i els treballadors i treballadores. També l’anàlisi realitzat de tractats que, com el NAFTA, tenen un recorregut de més de 20 anys, mostren com aquest tipus d’unions no ‘convé’ sinó a una minoria molt reduïda.

En el cas de les núpcies transatlàntiques s’afegeix el problema que un dels dos promesos és una mica calavera. Mentre festeja amb la Unió Europea i li diu que beu els vents per ella, es dedica al mateix temps amb la mateixa entrega, a tractar de seduir a Àsia sencera. En un món una mica menys desequilibrat, també Europa intentaria festejar a dues bandes, però resulta que tot i que ni tan sols hi ha un oceà que ens separi, mira tu quina casualitat, se’ns ha instal•lat a mig camí el brutal conflicte ucraïnès que demonitza a Rússia, i ens força a nosaltres a mirar cap el Atlàntic. I és que la naturalesa una mica cràpula d’un dels pretendents ni tan sols li impedeix mostrar la seva cara més possessiva i gelosa. El normal en un món entre adults seria ser una mica més saturnal i desenfrenat, però precisament la promiscuïtat geopolítica, el que en termes globals s’anomena multilateralitat, és el que no volen veure ni en pintura els EEUU, que insisteixen en que passem per l’altar de l’església. Això suposa un revés important, perquè els problemes que enfrontem avui tots plegats al món, com el clima, la pobresa o la pau, no en saben de fronteres i necessiten d’una estratègia global i compartida, que no d’una lluita entre blocs, pols o ‘parelles’.

Europa com a nuvi o núvia va una mica confosa. El problema és que a nivell psicològic és una mica inestable, i això del matrimoni ho vol perquè no sap què pot fer amb la seva vida. Per aquesta raó ha escollit a algú que es suposa que es més fort, i això comporta un altre problema de fons. L’asimetria institucional, la maduresa política i la cohesió territorial de un i altre pretendent son tan diferents, com els seus models energètics, la seva cultura política o la separació que fan entre allò públic i allò privat. Amb aquestes diferències no hi ha parella que pugui funcionar, a no ser que li diguem parella al genet i al cavall. L’estremiment tòrrid que tant excita al Consell i a la Comissió no és més que una fugida endavant. Enfonsada Europa pels errors comesos en el marc de la governança econòmica, i afeblida la ciutadania per la pèrdua de cohesió i l’auge d’un discurs patrioter i xenòfob, ara es pretén aprofitar el caos per eludir responsabilitats, afavorir les grans corporacions i llançar-se als braços d’una relació impossible. Perquè no hi ha 'matrimoni' ni política comercial que pugui substituir l’absència d’una política social i econòmica. La UE necessita dedicar-se més temps a sí mateixa. I si això exigeix que ens deixem d’enllaços transatlàntics, festejos estratègics i otanismes econòmics (així Hillary Clinton), doncs benvingut sigui la solteria, amb tal que sigui democràtica i social.