Negoci sense espurna

Finalment no sabrem si les propietats àcides de la coca cola son suficients per diluir un filet de carn, però sí tenim constància que li sobra poder corrosiu per a dissoldre en el no res a prop de 800 dels seus treballadors/es. Que l’acomiadament col•lectiu que amenaça a una quarta part de la plantilla es fes tot i haver-hi beneficis, sembla ser preocupà tan poc a la direcció com el fet que, al juny passat, l’Audiència Nacional declarés nul el procés i obligués la readmissió dels acomiadats. Tanmateix es procedí amb injustificable supèrbia al tancament de 4 de les seves plantes, entre elles la segona més gran, la de Fuenlabrada, on ara s’ha iniciat el desmantellament de les instal•lacions davant la desesperació dels seus empleats que porten més d’un any acampats davant de les seves portes. Aquesta mena de pràctiques van molt més enllà de si la multinacional pertany a un o altre país, ni depenen tampoc del volum del negoci. La utilització del cost de personal com a variable d’ajust preferent al marge de qualsevol altre consideració estratègica, no es detén ni tan sols davant el deteriorament que li pot provocar el despropòsit i la cobdícia a la imatge de marca. Fins a aquest punt arriba l’arrogància d’una visió corporativa en la que el consumidor no es mereix més respecte que el treballador.

Passa el mateix en empreses com Panrico, Alstom, o AJRuz, ja produeixin rosquilles, vagons ferroviaris, garanteixin el manteniment de companyies elèctriques com Endesa, o la neteja viària en carrers i places. En el cas dels companys/es que aquest dissabte han complert 100 dies de vaga davant la petita empresa de Sils, el tracte vexatori i les condicions de seguretat, higiene o laborals eren, segons l’experiència d’alguns dels seus treballadors, les habituals en alguns països poc desenvolupats. Que AJRuz guanyés un concurs públic i rebi diners procedents de taxes i impostos, no fa cap diferència, com a mínim pels ajuntaments que li continuen pagant les factures que presenta. Ni el consumidor, ni el client, ni tan sols l’autoritat judicial els hi mereixen el degut respecte a aquests capitans d’empresa que son campions a l’hora de maltractar els seus treballadors, perseguir als sindicats o destruir l’ocupació. Pel que fa el timó i l’orientació, sovint estan, ja sigui per la seva manca de talent o de sentit de la responsabilitat, en l’estela del afamat Schettino, capità del Costa Concòrdia, que embarrancat el transatlàntic per una imperdonable negligència, no va tenir pressa més que per abandonar el vaixell. Sort per alguns empresaris que no els hi demanin el que se li exigeix a un capità.

Aquesta lamentable cultura patronal que engruixa l’atur i amb ell desinfla encara més la demanda i referma la recessió, s’ha vist estimulada per la reforma laboral. Davant l’afebliment de la tutela judicial, la descentralització de la negociació col•lectiva i la criminalització ja no de la vaga, sinó de qualsevol altra forma de protesta, els conflictes s’han radicalitzat. Avui el preu de la dignitat de la força de treball passa per endinsar-se per una senda plena d’incerteses i que requereix de molta força i d’un valor excepcional. Davant d’ella s’hi troba la cobdícia i la supèrbia, tan típiques de certa mena d’alta direcció. Sovint la suposada racionalització ni millora el balanç ni tampoc la productivitat, sinó que afecta de manera negativa l’empresa i llastra la seva viabilitat. Els supercaps que en aquesta nova cultura corporativa dediquen tot el seu talent a cap altre producte que a la seva carrera personal, utilitzen la ‘reenginyeria’ per a distreure momentàniament l’atenció dels accionistes i per a demostrar la seva autoritat i l’abast del seu poder discrecional. Per aquesta raó si la plantilla te valor i força per organitzar-se, l’afront que experimenta l’alt directiu es personal i perverteix el procés de negociació.

Davant aquesta xacra que sacseja el teixit productiu és necessari que actuem. A nivell privat mitjançant el consum i a nivell públic posant tot el rigor en la contractació, en la licitació i en la gestió de serveis d’interès general. Si sembla contraproduent atacar el producte, perquè d’ell depenen empresari i treballador, el boicot puntual pot collir resultats excel•lents. En relació a la contractació pública el factor d’inversió i de qualitat de l’ocupació hauria de ser una variable decisiva y el balanç dels equips de gestió i el fet que respectin la normativa fiscal o la legislació laboral un factor central. Per exemple la recent multa de 625 milions a Alstom per suborn, hauria d’haver forçat canvis en la direcció, o els paradisos fiscals, als que tan aficionats es mostren les multinacionals, haurien d’excloure-les per a poder servir a l’interés general. S’ha de promoure mitjançant la contractació i el consum aquells actors empresarials que acreditin una gestió sostenible, responsabilitat corporativa i respecte pel valor del treball. El segle XXI te necessitat d’empreses intel•ligents que entenguin el seu paper a la societat i vulguin concertar les seves polítiques de formació, d’ocupació o l’organització del treball. Davant la volatilitat del capital, no hi ha garantia de sostenibilitat millor que la que aporten a l’empresa els seus treballadors/es. La política fiscal i la redistribució poden corregir el curs, però és allà on es genera la riquesa, a la producció, on ha d'arrelar la democràcia.