Perill, Democràcia!

És la bomba. No la dictadura, però la democràcia! I si no que s’ho preguntin al periodista que, al novembre de 2011, augurà que la convocatòria d’un referèndum grec encendria ‘la metxa dels referèndums en altres països de l’eurozona”. Perill, Democràcia! Udolaven indignats columnistes i analistes de mig món, i mentre els mercats amenaçaven amb una nova fase ciclotímica d’apocalíptiques conseqüències, al líder hel•lè li van començar a ajustar les rosques en el marc de la reunió del G20, convocada per aquelles dates a la en teoria idíl•lica Costa Blava. No hi ha constància del que li van dir a Papandreu al sopar al que fou convidat el 2 de novembre al Palau del Festival de Cannes, però ens temem que al fill del fundador del PASOK se li ennuegà el foie. La visita als inferns que li van organitzar la siderúrgica Madame Merkel, Monsieur Juncker, en aquells moments president de l’Eurogrup i el inefable borinot Sarkozy, molt probablement va fer que se’n recordés de les sàvies paraules del seu pare quan, al 1981, l’avisà de què el ingrés de Grècia a la Unió els acabaria per convertir ‘en el cul d’Europa’. Potser per això i per salvar, sinó el cul, sí com a mínim la situació, en Yorgos Papandreu oferí, tres dies després, la seva renúncia política.

Fullejant la premsa d’aquells dies ens trobem amb joies inequívoques. Així el que avui és President de la Comissió demanava explícitament “buidar la convocatòria del seu contingut letal”, un periodista ben informat delatava que a les bambolines de les institucions europees ningú amagava el “seu disgust davant el comportament de Papandreu”, o Antonio López Istúriz, secretari general del Partit Popular Europeu, proclamava que “La convocatòria del referèndum ha estat la gota que fa vessar el got, aquest senyor s’ha de marxar”. Imperdonable democràcia! Al cap i a la fi es tractava, així el titular d’un altre reporter ocurrent, “D’una traïció de 200.000 milions d’Euros”. Aquest era el import aproximat de la suma del primer i del segon rescat que, tant el Fons Monetari Internacional, com la Comissió Europea, s’afanyaren en suspendre, a l’espera d’una actitud menys ‘bel•ligerant’ per part de Grècia. Que el import del seu rescat no suposés ni tan sols la meitat d’allò que per aquells anys eludia fiscalment, i furtava així a la ciutadania europea, la banca del petit país governat per Jean-Claude Juncker (LuxLeaks), no resulta rellevant. Es surt sembla ser de la retòrica de la diplomàcia del deute, o de la urbanitat que se li suposa a la lògica extractiva de l’estratègia de l’austeritat.

Fos com fos, a Papandreu li tocà dimitir, i a la societat grega li tocà tragar. El dictat de la troika i del seu exèrcit de tecnòcrates imposà ‘Lliura’ns senyor de tota responsabilitat’, els receptes equivocats que, tres anys després, han deixat darrera seu un paisatge desolador. Dels 11 milions de grecs, avui un milió i mig estan a l’atur (27%) i 3 milions viuen en la més absoluta pobresa. Austeritat i retallades han depauperat a més la riquesa de l’estat en una quarta part, incrementant el deute del 124 al 175% del PIB. Aquest és l’escenari en el que la troika demana avui l’expulsió de 5.500 funcionaris més, o exigeix que es posi fi a una moratòria dels desnonaments que ha pogut evitar que un nombre important de grecs es vegin lliurats sinó del fred i de la penombra, sí de la indigència. Aquest és també l’escenari al que es celebraran el proper 25 de gener unes eleccions que respondran al fracàs del primer ministre Andonis Samaras i del seu partit, l’eufemístic ‘Nova Democràcia’, a l’hora de fer que els grecs acceptessin submissió política i ruïna social. Que la convocatòria i el molt probable triomf de la coalició d’esquerres Siriza, desperti els mateixos fantasmes que remogué en Papandreu ara fa tres anys, no és per tant d’estranyar.

Si fa dos anys el setmanari alemany ‘Der Spiegel’ atorgava a Tsipras el dubtós honor de ser considerat ‘l’home més perillós d’Europa’, els pronòstics electorals han atiat la retorçada imaginació dels euròcrates fins a extrems insospitats. La Comissió i el FMI ja han suspès el programa de rescat mentre el govern alemany dibuixa en l’horitzó una Unió Europea sense Grècia. La sopa de partits una mica confusa en la que al costat de Siriza i Nova Democràcia floten les restes desgalitxades del PASOK, l’Esquerra Democràtica de Dimar, part, fins el 2013, del govern de coalició, el centre dreta de To Potami, el Partit Comunista (KKE) i fins i tot la nova creació política del retornat Papandreu, pot donar peu a tota mena d’interferències. El programa d’Alexis Tsipras amb una possible auditoria del deute i una molt necessària reestructuració, pot donar ales a aquelles forces antidemocràtiques que s’han fet fortes al cor financer d’Europa i animar-les a moure fils i comptes. Semblaria un gran error. No se sap el que els grecs deuen a Europa, però sembla evident que com a mínim als grecs/es Europa els hi deu una bona porció de democràcia. Per això és fonamental un fort triomf de Siriza. Perquè sense Grecìa ni hi hauria ni hi haurà autèntica democràcia a Europa.